Tenet juga amb una dramatúrgia fràgil sobre el veure i el mirar. Un relat que els porta a una aparent discussió que acaba amb els aeris pujant a les espatlles dels portors. La veritat és que el repte de fer un exercici amb l’única especialitat dels portors és majúscul i està prou ben resolt. Eunoia Kolektiva s’ha atrevit a fer allò dels emprenedors: proposar un tipus d’espectacle de mitjà format que no abunda al mercat, amb una única especialitat.

Amb els mesos d’assaig i recerca, han trobat una forma elegant i gens efectista de construir una coreografia de moviments que aporten aire a les construccions de mà a mà, amb pilars de tres mortals, salts i vols. Ara només els falta que acabin de treballar per assegurar tot els exercicis. Es percep que hi ha molta més seguretat en el duet de dos artistes que fa temps que treballen junts i, en canvi, encara són febles algunes accions acrobàtiques de grup. Només calen passis un darrere l’altre per tenir el cos entrenat als moments de màxima concentració

En el seu mirar i veure hi ha un element molt ben trobat: una mena de plataforma (el perfil podria recordar a una roda Cyr, però té forma de mòbil. I amb un interior d’alumini que reflecteix com un mirall. L’obsessió de les selfies (i de gravar totes les representacions per immortalitzar els moments) obvia que, mentre, s’escola la intensitat de l’art fora de pla: Bona troballa i coincidint amb la seva senzilla argumentació.

L’altra sorpresa és la de fer pujar al públic a què participi de les acrobàcies. Hi ha unes ganes de joc que és tot un privilegi provar-ho sempre molt ben acollit i protegit pel col·lectiu. De fet, uns minuts abans, una colla inexperta que rondava la quarantena que no paraven de gravar des del darrere de plaça Mercadal, entre glops de cervesa s’havien dit, irònicament: “Ho provem de fer aquest dissabte a casa?”

El bon rotllo entre els vuit integrats (cinc nois i tres noies) fa que traspassi les ganes de provar-ho. De seguida, es veurà que la més senzilla de les accions ja demana una bona preparació. Però amb la predisposició dels artistes a provar, a jugar, sembla que tot sigui tan senzill com vistós. Potser passa desapercebut, però és clau que hagin trobat el to que els eviti les sobreactuacions i que tot transiti amb una organicitat bastant natural. Preguntar “Què veus?” pot tenir la transcendència que ho decideixi el públic. No cal remarcar-ho amb dosi de text. S’entén la proposta i se celebra l’execució.