Tothom té un posicionament respecte a l’univers Barbie. Perquè ha estat una nina icònica durant mig segle. La pel·lícula ho certifica. El seu rosa xiclet ha guarnit àlbums, parets d’habitacions i una mirada, aparentment, reductora de les noies. Morgana Morandi, punki enamorada de les seves nines, rebat la tesi perquè entén que tothom ha tallat els cabells de les nines. Els hi ha estirat un braç o una cama, o els hi ha cremat un pit. En l’espai de joc, la imatge heteropatriarcal pot quedar desactivat quan un Kent s’enamora d’un altre noi, O quan opta per vestir-se amb les faldilles de la seva amiga. Juana Dolores enviava una carta de denúncia a la factoria de Polly Pocket a l’espectacle Hit me if I’m pretty. Morandi se’n desentén. La imaginació trenca amb els patrons per molts catàlegs sexistes envaeixin les bústies per Nadal.

L’artista ha investigat la transformació d’una faldilla com a forma de vestit, com a personatge, jugant als equívocs visuals de Macarena recuerda (Ay ya, The watching machine i COSA. Intervenir un cos). L’especialitat amb el cèrcol en suspensió de Morandi serveix per construir una crisàlide, des d’on trencar els paradigmes hegemònics del sistema. I a desentendre’s d’un feminisme enrabiat. Ella, la ràbia l’aparca a base de dosi d’exercici físic, de jugar amb el seu amic (un Kent musculat, particular que li encanta atropellar nines, vendre-les a peces com si fos una cigarretera de sala de festa del segle passat). El punk que Semolina Tomic  reivindicava d’una Barcelona que ha quedat tapada pel turisme i l’orgull de privilegiat (Anarchy), s’exclama amb tota la seva frescor. Al final, al públic li ve de gust ajudar a recollir el desori en la maleta, i tot. Oxigena, de tant cinisme.

[La meva germana petita era més de Barriguitas. Les Barbies semblaven joguines per a unes famílies més privilegiades, a la Barcelona dels anys 80. Jo vaig passar dels Madelman als clicks (avui, Playmobils).]