Danses romàntiques

Guillem Mont de Palol i Jorge Dutor, la parella artística Montdedutor, han causat força rebombori amb la seva última creació titulada Danses romàntiques, un solo en què el Guillem és a escena, mentre que el Jorge l’acompanya en la dramatúrgia, el vestuari i el disseny de l’espai escènic. Després de passar pel Mercat de les Flors al novembre, aquests dies els podem trobar a l’Antic Teatre fins al pròxim diumenge 2 de febrer (tot i que em sembla que les entrades estan exhaurides). El cas és que l’espectacle dona molt de què parlar, tant pel seu format immersiu, com per la seva estètica “gamberra”, com pel discurs que planteja entorn de l’amor romàntic, volent exorcitzar les heroïnes dels ballets romàntics. A l’entrada de l’Antic –que fa poc va presentar la programació dels pròxims mesos, sense novetat respecte a l’expropiació i possible compra per part de l’Ajuntament de Barcelona–, el Pau Caselles (doble del Guillem) ens donava un petit fulletó amb mode d’introducció i crèdits de les referències per escenes i peces musicals: “Danses Romàntiques és un ballet immersiu inspirat en escenes dels principals ballets del Romanticisme. […] ritual col·lectiu, escape-room, constel·lació familiar […] invocar les protagonistes d’aquests ballets per intentar exorcitzar els abusos als quals aquestes dones són permanentment sotmeses. […]”. Un cop dins, ens trobem a la sala de l’Antic Teatre (sense grades) totalment transformada en una mena de bosc obscur i fantàstic, amb fluorescents i trossos de tela penjant per tot arreu: tota una declaració d’intencions que anticipa la resta de l’espectacle. El terme “espectacle” no fa justícia a la proposta escènica, principalment perquè l’espectador no ho acaba de ser del tot, sinó que –ho vulgui o no– necessàriament haurà d’adoptar un rol, i com a mínim, formar part de l’escenografia, si no és que encarna personatges secundaris que d’alguna de les escenes. Aquesta participació del públic en la història i l’escena, per acompanyar justament a les protagonistes dels ballets en qüestió –Giselle (1841), Coppèlia (1870), Sheherezade (1888), Raymonda (1898), Les sílfides (1909)– en el seu patiment, és el que transforma la narrativa teatral en una narrativa performàtica i certament ritualística: ja no es representa la història, sinó que la trama és la mateixa performance de la qual el públic en forma part. A servidora li van tocar unes quantes escenes! Cal dir que s’agraeixen propostes que trenquin de tant en tant amb el dramatisme del teatre i la seriositat de la dansa, i que puguem simplement jugar a ser dramàtics i ballarins altament preparats físicament durant una estona. El joc que es produeix entre ficció, fantasia i ironia és justament el que desmunta els codis del ballet teatral, tant pel que fa al llenguatge i l’estètica com a la tècnica: no esperem cap fouetté en punta, ni doble pirouette amb equilibri; tampoc esperem cap tutú ni vestit blanc (tot i que tant el Guillem com els seus dobles, el Pau i un ninot, van amb jersei blanc); i molt menys esperem una relació dramàtica a través de la coreografia i la música entre personatges. D’altra banda, el disseny sonor de Carlos Parra podríem dir que potser realça codis musicals del ballet, que són justament el que sosté la interpretació del Guillem durant pràcticament tota l’actuació –trobo del tot encertada l’escena del mural en què el va pintant al so teatral de la música–. Altres escenes, més o menys tràgiques, més o menys còmiques, també juguen constantment a redefinir el marc poètic i simbòlic del ballet. Ara bé, no estic segura que cap de les heroïnes romàntiques ara descansi més en pau després d’aquest exorcisme dels seus abusos, ni tampoc tinc clar que estiguem preparats per exorcitzar el romanticisme de les nostres vides, i encara menys que ara mateix tinguem una alternativa millor preparada. Més enllà de la utilització reduccionista dels termes, el romanticisme simbolitza moltes coses, tant en la cultura popular com en la història de l’art en general i la intel·lectualitat, però prefereixo no entrar en aquest debat, i menys amb relació a l’amor romàntic, perquè potser ens caldrien unes quantes pàgines per parlar-ne en profunditat. Això sí, la cançó que han triat els Montdedutor per tancar el ritual d’exorcisme (Sin ti no soy nada, d’Amaral), dona compte que la ironia com a gest crític i poètic no és completa si no ens la podem aplicar a nosaltres mateixos.