El coreògraf i ballarí Àngel Duran ha debutat al Mercat de les Flors amb l’estrena de MONUMENT, la seva primera peça grupal amb cinc intèrprets en escena (María Arronis, Paula Sánchez, Renan Araujo, Yeinner Chicas i el mateix Duran). Després de les seves darreres peces més introspectives, tres solos i un duet –Cowards, recentment guardonat als Premis Max i als Premis Butaca–, aquesta última s’aventura a repassar totes les costures de la joventut com a moment en què es configura la identitat individual en relació amb el col·lectiu. Amb una estètica que voldria evocar les subcultures (juvenils, suposo) com a font de dissidència, l’espectacle transita per diferents escenes que van i venen entre un col·lectiu amorf i indefinit i un grup més o menys organitzat de persones, que passen per la violència, la tendresa, l’excitació sexual i la festa.

Tenint en compte que estem parlant de dansa, i que totes aquestes escenes passen pel cos i el moviment, de seguida ens adonem que la literalitat no és amiga de la poètica, i que representar les diferents maneres de relacionar-se entre persones amb abraçades, portés, mirades de complicitat o fregant-se els genitals, no només és un reflex distorsionat de la joventut, sinó que perd tot el potencial artístic –fins i tot polític– de la dansa. No es tracta de ser transcendents –de fet, no hi ha res menys transcendent que la pretensió de transcendència (encara menys amb expressió de circumstància); perquè sí, tots volem ser Forever young, però què vol dir ser jove? I com volem representar aquesta experiència de la joventut justament als joves que la dansa tant malda per arribar? Com vinculem hedonisme i dissidència justament en un moment en què la sexualització exponencial del cos a les xarxes socials –i a productes culturals més mainstream com Élite de Netflix– atrapa a molts joves en la inacció i total desconnexió respecte de cap projecte polític col·lectiu o qüestionament de l’statu quo? Certament, la joventut és un moment de llibertat en molts sentits, i d’una radicalitat en les idees que tant de bo no perdéssim mai del tot, però també és un moment de molta vulnerabilitat, incertesa i poca responsabilitat; de fet, el cos i la dansa hi tenen molt a dir, i molt més enllà dels estereotips.

Pel que fa a l’escenografia i el vestuari, a parer meu no quedava massa clar el rol de les teles penjades que s’anaven traient, tot i que l’ambient d’hangar underground estava força aconseguit. Tampoc entenc la tendència a vestir-se a trossos, i ensenyar ja no el melic, sinó la panxa sencera i amb els calçotets per fora; no sé fins a quin punt aquesta estètica és símbol de llibertat. D’altra banda, també trobo un error voler explicar l’espectacle amb textos amb veu en off (del mateix Duran i que tampoc se sentien del tot bé). Però tornant al cos i el moviment, tot i que l’espectacle transita per diferents fisicalitats –que els intèrprets defensen amb gran dignitat–, l’amalgama d’estils no acaba de prendre força fins que, per fi, ballen i prou: junts, separats, alhora, iguals, diferents, però ballen, i aleshores es fa la llum, i l’espectador pot veure a cada intèrpret, i al conjunt del grup, brillar amb llum pròpia. Aquí és on s’obre un món ple de possibilitats, on s’entreveu alguna veritat fructífera per parlar (a través del cos i el moviment) de joventut, dissidència i de “monument”. En tot cas, el rastre anònim que l’espectacle pot deixar en l’espectador.