«Cancun» és una comèdia amb sorpresa, però també amb desconcert. ¿Què passa de debò al resort del Carib? ¿Es tracta d’un somni? ¿Es tracta de les conseqüències d’una nit pitof? ¿Es tracta d’una al·legoria del gènere de la ciència-ficció? ¿Es tracta d’una apologia de les orgies sexuals en clau d’imaginació?

A hores d’ara, potser gairebé tothom ja sap de què va «Cancun» [es va estrenar el 2008 al Teatre Borràs, dirigida per Josep Maria Mestres]. Doncs, bé, a «Cancun», que és el que ara compta, hi ha dues parelles    —dos matrimonis—, amics de tota la vida, en edat ja madura, que celebren els vint-i-cinc anys de casats i que fan un viatge al paradís de la disbauxa.

Allà, a Barcelona, ha quedat la feina, els fills ja grans, el passat. Aquí, a Cancun, hi ha la despullada de l’ànima —i d’alguna cosa més—, i l’esclat d’una petita mentida guardada un quart de segle que només el xampany fa desbravar. La broma confosa amb la seriositat. El joc de parelles volgut i dolgut. Diguem que campa el “visca la Pepa!” —perquè els personatges són d’arrel de la terra— i que la gresca està servida.

Els diàlegs i l’acció de l’obra —una hora i mitja d’una tirada— estan mesurats. Lingüísticament, hi ha petites llicències per fer-los més quotidians que, de fet, no caldria que hi fossin perquè el conjunt és d’un estàndard correcte. El primer acte, que planteja la situació, dóna a conèixer les circumstàncies de les dues parelles. El segon acte requereix que els espectadors facin un canvi de xip i s’interroguin —com s’interroguen— sobre què és el que està passant realment. I el tercer acte, el desenllaç, fa l’efecte que vulgui deixar les coses al seu lloc amb un epíleg, que diria que és una mica forçat, com si no s’hagués acabat de trobar la llum d’una sortida esclatant al final del túnel de l’embolic.

Per això, fa l’efecte que «Cancun» es mantingui més per la seva acció i per la seva interpretació coral, que no pas pel que es pretén que se n’extregui al final de l’obra. Bé, sí. Ja s’entén. Tohom somnia ser una altra cosa diferent del que realment és. Tothom desitja en somnis fer allò que, despert, no gosaria fer mai. Tothom aspira a la felicitat. Tothom passa comptes del seu passat. Tothom té temptacions, ni que sigui posant-hi com a objectiu la dona més amiga i l’amic més amic. I els personatges de «Cancun», que són humans com tothom, també.

La comèdia té unes claus que no sempre es poden alterar més del compte. En conjunt, doncs, el muntatge és agradable, gens carregós, amb una banda sonora que endolceix l’ambient quan convé, una il·luminació reposada i el repte de presentar-la ara en quadrilàter i no a la italiana com va ser concebuda.

«Cancun» és una comèdia en la trama de la qual els espectadors van entrant progressivament fins que s’adonen de què va realment la cosa. Quan ho tenen apamat, accepten el joc i les rialles s’afegeixen a l’acció. Les rialles de debò —i no pas les enllaunades de les sèries televisives— són, en una comèdia teatral, allò que els aplaudiments retinguts amb tensió són al final d’una obra dramàtica.

I «Cancun» té el do de fer que compti amb la complicitat dels espectadors. Només al final, potser algú es farà la pregunta clau: “¿Així, aquesta és una obra del Galceran…?” I potser el mateix algú s’autorespondrà: “Ves, qui ho havia de dir…!” Aquesta nova versió de «Cancun», disset anys després de l’estrena i, sota la marca Galceran, estrenada fora de Catalunya més d’una vegada i fins i tot adaptada al cinema, compta amb alguna perla nova, una escena que el mateix autor ha ampliat, i compta també amb intèrprets avesats a la comèdia, tres d’ells, a més (Gemma Deusedas, Agnès Busquets i David Olivares), no només veterans de l’escenari sinó també foguejats de fa anys amb les paròdies i els gags de «Polònia», l’altra cara de l’univers del que hi ha al resort del Carib galceranià de «Cancun». A riure, doncs, no perquè la vida siguin quatre dies, sinó que, per riure, no es paguen aranzels… fins ara!