El somni americà del oneselfmade aboca a creure en sortir tothom sempre ben parat. I si hi ha alguna crisi que arracona l’emprendor, es llegeix com un aprenentatge per augmentar l’aposta a la següent partida, laboral o vital. Potser això és anterior al capitalisme draconià perquè Roberto del Hoyo, ànima de la companyia Leamok, hi veu una actitud similar en l’insaciable Don Joan. El seu Don Roberto beu del cinisme de Pere Gay Faura (Sweet tyranny) i, alhora, de la comèdia dramàtica de La Calòrica (Fairfly). El muntatge tanca la trilogia d’adaptacions de clàssics. Després de l’encert de Lazaro (en què el convertia en la que traslladava la picaresca de Lazarillo de Tormes a les botellades actuals, en 2021) i dels fantasmes dels avatars de jocs d’ordinador a Hanle (una relectura tarantiniana de Hamlet, en 2022), ara fa la producció més ambiciosa amb tres intèrprets: a més del protagonista també apareix Resu Belmonte, popular pel seu anunci de compreses per a adultes, (ara com a productora per a Netflix) i Tania Fortea, que encarna els papers de les dones seduïdes i que cada cop fa més mal al cos d’un Don Joan entrenat en arts marcials.

Don Roberto és un ésser pagat d’ell mateix i que pot riure amb cinisme a la cara dels mateixos espectadors. El contracte que signa l’espectador abans de començar l’espectacle és per a emmarcar. La seva fortalesa està a incomodar als altres. Per això, provoca en dir que és un votant de Vox i que té una ideologia que provoca rebuig als benpensants teatrers. Les flames de l’infern s’encenen a la seva ordre. Aquest jovencell, que era un pocapena a Lazalo, ara, s’atreveix a parlar de tu a tu amb Déu, convençut que Netflix el catapultarà més enllà de tots els mals. Que la seva fama serà l’orgull del seu barri. Que la gent estamparà samarretes amb el seu rostre. En la paradoxa està el despropòsit divertit i lúcid.