Quim Giron, d’Animal Religion, parteix del joc de copiar a l’espectacle, que repeteix el nom. Probablement, el primer gest que demostra intel·ligència és aquell que convida a imitar a l’altre: sigui per simple empatia o bé per trobar la solució al problema plantejat dins del laberint del cervell. En la còpia hi ha el plagi i, alhora, una recreació que tendeix a simplificar el codi. Per això si algú aixeca el braç i saluda, la reacció habitual de la canalla és tornar-li el gest i el so, com si fos un eco. Simplement.

Efectivament, amb un sol crit al públic, la canalla (de primària, principalment) es van sumar a l’eco de crits i gesticulacions. Giron, com a …I les idees volen, aparca pràcticament la seva especialitat de les verticals i explota al màxim la seva connexió amb la canalla que li segueix fil per randa, i que puntualment, deixa jugant sola a l’escena sense que res perdi sentit. Per fer-ho hi ha una il·luminació que desplega oportunitats. L’intèrpret puja una desena d’espectadors i els fa jugar, a imitar-se. De fet, un taller que ja havia provat en una edició del Sismògraf de fa uns anys. En algun moment, els deixa que improvisin movent cubs foscos apilant-los als dos costats de l’escena. Tot s’atura quan un d’ells observa el negre i respon allò que no veu, però que imagina dins d’aquesta cova, que pot evocar a l’univers de Sota terra de Ribas & Giron.

Des de la senzillesa més animal de l’homínid menys desenvolupat es pot recrear un espai i un temps, unes emocions i unes sensacions amb la simple col·laboració de persones que segueixen fidelment (i amb un punt d’improvisació) allò que l’acció planteja. Tan senzill, tan eficaç, tan revelador.