La Mecànica fa una proposta interessant, d’entrada. Procura fer còmplice el telèfon mòbil a l’experiència en viu i directe, a través d’una aplicació, entre lúdica i reflexiva. A partir d’un breu qüestionari, procura que cada espectador s’identifiqui en llocs on enamorar-se, amb un element natural amb què identificar-se o una característica de la manera d’interrelacionar-e amb la comunitat. Dins de l’escenari, amb aire de discoteca on els llums transformen en fluorescents colors clars, arenca l’acció en què els grups generacionals es van trencant.

Odissees és una mena de chill out en el que el joc és la base de la trobada en la qual es defineixen (potser massa esquemàticament) les diferents generacions de públics. El viatge es trenca amb la fisicitat d’una parella de ballarins que interactuen entre ells en unes abraçades que conviden a trencar les distàncies de les edats. Però, en realitat, no es produeix prou confiança per deixar-se anar; pesa massa la inseguretat. La tecnologia al teatre és un repte complex perquè, sovint, acaba apartant del fet presencial, emotiu, de comunitat. La cia Pagans sí que ho aconsegueix en els seus treballs Paraules que trenquen ossos o El valor de res. Potser ho aconsegueixen perquè connecten la tecnologia amb la Natura o l’art ancestral.   L’any passat, l’ambiciós Matzali, de Projecte MAM, construïa una petita història en una mena d’hivernacle en què també hi havia interacció i alguna sorpresa tecnològica. El joc de construir col·lectivament obligava a trenca la distància entre desconeguts. Ara, a Odissees, el viatge encara és massa individual. En tot cas, només es transmet una enveja dels que ballen lliurement, però sense fer el pas a moure’s i oblidar-se del “què diran”.