El que fa l’actor i director Pau Roca, gairebé a set anys vista des de la primera estrena d’aquest espectacle, és una excepció de l’excepcionalitat. Sí que hem entrat en la voràgine de recuperar espectacles pretèrits que s’ho mereixen, però no tots continuen mantenint el solatge que manté «Les coses excepcionals», del dramaturg Duncan Macmillan (Regne Unit, 1980), diria que un autor de capçalera de la companyia Sixto Paz. Potser menys de capçalera del que ells mateixos voldrien, amb l’excepció —valgui el coixí lingüístic— de l’obra «Pulmons», de fa una dècada.

Aquí, el joc està en la línia del teatre interactiu. És convenient que els espectadors sàpiguen de quin peu calça cada proposta escènica que trien. En aquest cas, potser només els tocarà fer-se còmplices d’un paperet amb un missatge que els donarà el mateix Pau Roca en entrar a la sala perquè, seguint les seves indicacions, en un moment donat, els demanarà que en facin la lectura (avís per a usuaris d’òptica: no us deixeu les ulleres a casa). Alguns altres, més privilegiats, triats amb ull de director de càsting, segurament, podran participar de la interactivitat amb la seva aportació escènica permanentment conduïda pel protagonista.

«Les coses excepcionals» són les que un infant de 6 o 7 anys es proposa de fer imprescindibles davant les crisis de suïcidi de la seva mare. Algunes són coses molt quotidianes, d’altres són evocades amb un somriure, algunes més es podrien ampliar i ampliar a partir de cadascun dels desitjos o les flaqueses dels mateixos espectadors.
I aquesta és una de les claus d’aquesta peça breu —una hora i deu minuts si no hi ha alguna funció “excepcional” en què els participants espremen al màxim la seva intervenció— en què els adults fan un viatge col·lectiu a la infància a través de la infància del petit protagonista.

Cal molta empatia escènica, com la que desprèn Pau Roca, per aconseguir l’atmosfera que aconsegueix en l’auditori —sempre habitualment reduït, sisplau per força, de l’obra, i situat en rotllanes o en posició de col·loqui, segons la disposició de cada sala —no és igual aquell Club Capitol, ara de trist record, que l’actual Heartbreak Hotel de Sants—, i també per posar-se a la butxaca la confiança dels espectadors que tenen l’oportunitat de destinar una hora de la seva vida per valorar tot allò que es perdrien en aquest món, convertit més que mai en un món de mones, si no hi visquessin. Perquè, en definitiva, «Les coses excepcionals» és un clam a favor de la plenitud de la vida quan tot sembla que s’enfonsi. Teràpia d’alta volada de sofà, si voleu, però a preu de butaca de teatre.