En aquesta peça de creació, Projecte Ingenu (El cop desert) va una mica més enllà de l’evidència que els fets passats es deformen: es transforma en funció de qui ho recorda. Ara, amb aquest nou treball amb Marc Artigau (Un mosquií petit, El corredor de karts)sorgeix una hipòtesi nova: Si la memòria barreja i destil·la els fets passats que aguanten dalt del colador; ara, les projeccions dels futuribles, queden limitades pel forat de l’embut.  Al final, la humanitat compta amb la limitació del cos i qualsevol aplicació d’Intel·ligència Artificial, en quedarà coixa perquè és inestable el gen originari.

Artigau és un dramaturg atabalat per la intel·ligència artificial. Ja va fer un primer muntatge, Alba (o el jardí de les delícies) que va guanyar el Premi Quim Masó (2018). També els móns paral·lles es convouen en la tendra i còmica L’illa deserta. Ara, empeltats amb la sensibilitat de la veu cantada, quasi recitada i que escampa tantes polifonies com sigui possible, de la mà de Projecte Ingenu. Aquesta nova mirada futurista desplega opcions i sorpreses en una escena pausada en què Irene apareix per triplicat (Paula Jornet, Neus Pàmies Juárez, Isabel Soriano) i, el mateix Àlex (Toni Guillemat) es crea una mena d’avatar al metavers per a acaronar-li els cabells. En la voràgine de la informació un fet tràgic separa la realitat del record i pot semblar un recurs adequat condensar la informació i exposar-la per un embut.

La meravella de l’Arribaràs i serà de nit (a l’Àtrium fins al 13 d’abril) és que aquest món aparentment fred, de plàstic, en el que sembla que s’hagi aturat el temps davant els canvis d’anys en la vida humana, té una pàtina tendra, molt suggerent, de tuls i veus celestials que riuen els records, que abracen les carpetes, que imaginen una vida plena, al cap i a la fi. L’estampat del fons del quadre es confon amb el vestuari de les protagonistes.

Els detalls imperceptibles il·luminen un camí inequívoc, dolorós, però alhora que redimeix per una fidelitat que va més enllà de la mort. El muntatge és cristal·lí per unes veus netes, dolces, acompanyades per una música electrònica calmosa. Hi ha un esqueix de rap enclavat al mig, però venç la sensació de nostàlgia, de vida viscuda i recelebrada en bona part del muntatge. Jornet i Pàmies, que ja havien coincidit fa poques setmanes a l’Olympia del Lliure de Gràcia), ara poden desplegar millor la seva capacitat artística amb uns rols subtils, enamoradissos, que aniran perdent efectivitat i remetent al robot, com qui perd la memòria i deixa el cos immaculat. En la projecció, uns comentaris mal interpretats comportarà un futur truncat i refet, amb la incògnita de qui és la criatura tan esperada pel company.

La peripècia d’Artigau imagina que és possible crear una mena d’ésser a partir de la combinació entre tot el material que hi ha penjat al núvol de les xarxes socials. Els actors d’Impossible (també es va veure en aquesta sala) deien que imaginar és el primer pas perquè alguna situació sigui possible: Avui ja hi ha aplicacions que reculen en una mena d’àlbum pòstum les fotos d’Instagram. Ho plasma com si fos una pel·lícula intransferible. Els records s’esquincen, deixen de valdre com els abrics a mesura que el cos es clivella i s’escurça. Sense tants reflexos, les memòries s’estoven, tendeixen a volar per l’univers com les gravacions de Karl Sagan que es llançava a Voyager, de Marc Angelet. Artigau es prsenta com un autor per a companyies, esprés de trballar amb el grup de l’Atrium, Parking Shakespeare, La Perla 29 (Caïm i Abel) o, ara, Projecte Ingenu.