Pòquer d’asos de la cosa postdramàtica a la Brossa: Ferran Dordal, autor i director de l’obra, s’alia amb Clara Aguilar, responsable de l’espai sonor, Marc Salicrú, escenògraf i il·luminador, i l’actor Albert Pérez-Hidalgo. Els quatre posen els propis sabers en joc i se n’apunten a un altre, de joc: la petanca. Podríem assajar símils entre aquest esport i la percepció subjectiva dels mals del nostre temps, que grosso modo conforma el tema de l’obra. Podríem dir, per exemple, que el text de Dordal posseeix una certa voluntat lúdica, o que, com els jugadors de petanca, prova d’acostar-se al màxim al bolig, al pinyol de l’os de la realitat. Sigui com sigui, el públic s’enganxa ràpidament a seguir les partides d’un esport que solem associar als jubilats, o a la gent que té temps per perdre, i que seria poc productiu a les apps d’exercici i salut que emmagatzemen dades als nostres telèfons mòbils.

Vet aquí el quid de la qüestió: el joc de la petanca ens trasllada a un ritme més lent, ritualitzat i comprensible, per contraposició a l’acceleració temporal que vivim a l’actualitat. La idea la desenvolupen pensadors com David Harvey o Hartmut Rosa i l’obra l’aterra en la qüestió d’Internet: en com la xarxa ens ha immergit en una quantitat ingent d’informació i en servituds cridaneres que cada cop ens arrabassa més el temps. Ens és útil recordar, aquí, l’anàlisi de Fredric Jameson, teòric de la postmodernitat (marxista, no dels de la línia liberal Fukuyama-Lyotard), qui afirmava que a la nostra època l’espai ha pres preeminència sobre el temps, que ja no som amos del nostre temps i que cada cop tendim a viure més en un present absolut.

Aquesta és una de les experiències que, per contraposició al temps pausat de la petanca, mira de capturar Dordal, ocupat primer, amb un to foteta, de la pròpia conformació del text —i de les seves condicions materials de producció— i que a poc a poc es desplaça cap a qüestions més generals, cap als mals del nostre temps i cap al dolor que genera la insatisfacció amb el món. I aquesta és la idea que mira de resumir el títol que, encara que l’obra ens intenti convèncer del contrari, és un desastre comunicatiu de cara a l’espectador.

Però és que Weltschmerz (títol provisional) va d’això: de capturar el caràcter provisori i presentista de l’experiència contemporània, i en aquest sentit és una obra amb vocació de totalitat, per bé que des d’una posició que s’enuncia com a situada i parcial. Una experiència sempre en dubte, sempre transitòria, marcada per la dificultat d’albirar futurs, per la precarietat material, pel caràcter volàtil de les relacions, la crisi climàtica, la relació fragmentària i arbitrària amb el saber i, molt especialment, l’abassegadora influència de l’esfera digital, que, em dic a mi mateixa aquesta nit, encara ha generat pocs discursos teatrals tenint en compte la massiva influència que té en la nostra manera de pensar-nos i de relacionar-nos amb el món. L’encert de l’obra és trobar la forma que permet aterrar en paraules totes aquestes percepcions, una forma rapsòdica que es mou bé entre la reflexivitat autoirònica i metanarrativa, la sopa mental a què ens redueix la freqüentació excessiva i desendreçada d’Internet i el flux de consciència.

La proposta de Dordal i companyia no és necessàriament nova, perquè l’autorreflexivitat és un tret propi del teatre postdramàtic, com defensa H.-T. Lehmann, i perquè ens hem fet un fart de veure i sentir discursos autoficcionals, ja sigui en tercera persona, com en alguns dels llibres d’Annie Ernaux, com en primera, que és la que constitueix el gruix de l’autoficció. El que resulta interessant en aquest text és l’habilitat per mantenir-se al límit entre l’autoderisió i l’autocomplaença, entre la reflexió personal genuïna i el lloc comú, gràcies als mecanismes de distanciament que desplega i també a alguns moments rars d’intensitat dramàtica —gran Albert Pérez Hidalgo envoltat de boires i dels teclats d’Aguilar i Salicrú, recitant en anglès passatges sobre l’impacte ecològic de l’esfera digital.

Per això fa patir una mica algun passatge final en què l’autor recita parts extenses del text, arriscant-se massa a transmetre una sensació d’autocomplaença en les pròpies paraules —i en les pròpies neures. Es tracta, tanmateix, d’una excepció en una presentació que d’altra banda funciona bé, amb un ritme puntuat pels canvis de format –text imprès, magnífica locució d’Albert Prat en veu en off, actuacions dels quatre performers. Entre les actuacions, cap sorpresa, destaca Pérez-Hidalgo, encara que els altres tres també les sostinguin notablement.

I al final, molt en consonància amb el que ha precedit, l’obra no acaba, perquè és aquesta com podria ser un altra, com podria durar vint minuts més o dir-se també de qualsevol altra manera, tot i que, es va planyent l’autor, tots els bons títols estan agafats. Per això és fantàstic veure com, per bé que els intèrprets continuïn jugant a la petanca, el final demostra a la perfecció el funcionament del ritual teatral: el mateix públic que s’havia interessat tant pel joc durant l’obra, ara s’agita amb riures nerviosos, aplaudeix una mica i s’aixeca per tornar cap a casa. Només algun espectador es queda assegut, i entre ells un dramaturg que aquesta nit està de la banda del públic: Joan Yago mira reconcentrat com acaba la partida i potser també cavil·la sobre la concepció del temps que ens ha tocat viure.