La dansa vertical (Vertical dance,  Fargar) es rebel·la a la gravetat utilitzant una paret per saltar i construir figures coreografiades. La dansa aèria no té on reimpulsar-se. La gravetat les endreça, les tira avall i les vuit intèrprets de Sylphes han de compassar cada moviment per equilibrar l’estructura i ensenyar la capacitat de figures a diferents alçades i amb la sorpresa de les pluges que esclaten en mil llums fugaces gràcies a l’efecte dels costats llampants i la claror dels focus. Pere Faura, presentador de la inauguració oficial de Dansa Metropolitana a Corenllà, dissabte al vespre, convidava a escalfar el coll per evitar un torticoli inoportú. La veritat és que l’estructura penjada d’una grua de grans dimensions aportava diferents alçades per no carregar en excés les cervicals.

Amb una música coneguda com són fragments de Les quatre estacions, les vuit ballarines executaven la coreografia com si fos un exercici de natació sincronitzada amb càmera zenital com la d’Ester Williams. O, millor encara, els números de paracaigudistes acrobàtics en temps de descompte. La sincronització és clau sobretot en els quadres finals quan executen exercicis a diferent alçada, enllaçant els cossos com si fossin dues serpentines que s’enrosquen, una mena d’ADN dissociat. A l’execució atlètica si suma un artefacte de tensors i vasos comunicants vibrant que fuig de les repeticions i que mira de sorprendre un cop i un altre. El mèrit de Sylphes Aerial Ballet és que sempre es guarden una sorpresa a desplegar a l’aire. I si és cert que l’únic impuls que poden tenir a l’aire són les parelles de cossos, l’un amb l’altre, també baixen a un escenari elevat des d’on agafen empenta per poder girar com si fossin cadires volants. El mèrit és que, jugant sempre amb la mateixa fórmula física, l’espectacularitat no decau i cada cop els exercicis sembla pujar un graó més de fantasia.