Weltschmerz (títol provisional)

L’escenari de la Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures està ocupat per una pista de petanca –construïda ad hoc– i quatre creadors que hi juguen, amb boles reglamentàries i total concentració. Són l’equip artístic responsable de la proposta: l’autor i director Ferran Dordal Lalueza, la compositora Clara Aguilar, l’escenògraf i il·luminador Marc Salicrú i l’actor Albert Pérez Hidalgo. Un quartet de luxe, molt significat en les cartelleres dels darrers anys per les seves aportacions punteres, sobretot en l’àmbit de l’escena postdramàtica. Si voleu saber la vida i miracles de l’autor, llegiu l’inspirat article que Oriol Puig Taulé va publicar en vigílies de l’estrena d’aquesta flor rara que és Weltschmerz (títol provisional). A diferència d’Aurora d’Alessandro Sciarroni, un partit de goalball jugat a l’escenari per actors cecs o amb visió reduïda –es va poder veure al Mercat de les Flors el 2015–, aquí la partida i la mirada sobre el joc no ho són tot. Importa, sobretot, la dissociació entre text i acció, com passa amb les propostes d’El Conde de Torrefiel, que, per cert, a Observen como el cansancio derrota al pensamiento (2011) també ocupaven l’espai escènic amb una contesa esportiva, un partit de bàsquet al qual se superposava un text locutat que no tenia res a veure amb la competició. A Reiseführer (2019), Ferran Dordal Lalueza confrontava la discursivitat –entorn del fenomen del turisme– amb el procés de construcció d’un puzle que determinava la duració de l’obra. I si aquella proposta es construïa d’acord amb la lògica del trencaclosques, podríem dir que en aquesta s’instaura la lògica de la petanca, a través de la partida mateixa, jugada a temps real –com una manera de resistir a la invasió ficcional, si bé el dispositiu condiciona–, i també a través del llançament d’una sèrie de meditacions encadenades que intenten apropar-se el més possible al bolig, al quid de la qüestió. Com quan una bola colpeja una altra i la desplaça o la fa saltar, així se succeeixen les idees en aquesta peça, sense sortir de la pista. Perquè moltes de les reflexions que l’autor dispara venen d’especular sobre les implicacions del mot compost que dona títol a la peça, un dolor [causat] pel món que inevitablement reenvia a l’autor i jugador. El subtítol entre parèntesis aporta “un cert punt de vista”, “un matís irònic”, i remet a la provisionalitat característica del nostre temps. Queda clar, doncs, que a Weltschmerz (títol provisional) la petanca conviu amb la plasmació textual d’un subjecte contemporani. El canal d’emissió s’adapta a la persona gramatical: es conjuga en tercera quan el text es projecta per escrit, i en primera quan és una veu en off –la d’Albert Prat– la que reprèn les consideracions inicials sobre la gènesi de la peça per després fer anar el discurs per altres viaranys. Hi ha tot un joc de variacions, en la partitura textual, però també d’ampliacions, perquè l’autor –infereix ell mateix, a partir de la definició etimològica que troba en un vell diccionari– també és algú que augmenta o eixampla la realitat, fent-la més complexa. El jo permet abordar la intimitat de manera més directa, si bé els mecanismes de protecció continuen disseminats en forma d’estratègies retòriques. La part en què els jugadors es passen el micròfon per dir el text– que llegeixen projectat en una mena de teleapuntador– incorpora també la segona persona. Abans de tot això, però, Albert Pérez Hidalgo fa una breu introducció als orígens i les normes de l’esport que es disposen a practicar, i adverteix –no sense ironia– que el text que seguirà va ser escrit per l’autor fa quatre anys i és, per tant, “un text d’època”. De fet, va ser gestat durant el confinament pandèmic, i se’ns acut que potser una partida de petanca és una bona translació escènica del temps suspès que va obrir aquell període d’excepció. D’altra banda, es tracta d’un joc que convida a la conversa pausada, per la qual cosa admet comparacions amb la digressió o el vagareig mental. S’articula, com tots els esports, entorn d’una competició, però, per l’ambient de camaraderia en què es dona, no exacerba els egos ni les rivalitats. Jugar a la petanca és, en termes escènics, una provocació; en la vida real, podria funcionar com a mesura pal·liativa contra l’angoixa. En escena, els quatre creadors juguen del tot concentrats, mentre el text –el flux mental– escrit per Dordal s’ocupa de qüestions diverses, com per exemple l’enutjosa, imposada necessitat de competir amb col·legues per optar a les beques o ajuts de creació, dins una lògica que promou la valorització de projectes-mercaderia a base de xerrameca i impostura. A més de desgranar amb agudesa les paradoxes i absurditats d’aquesta mena de procediments, l’autor divaga sobre coses tan variades com: els seus hàbits de fumador, els “fragments dispersos d’autorepresentació” que ofereixen les xarxes socials, la incapacitat de visualitzar un futur, la dissolució de les relacions sexoafectives o d’amistat, la preocupació per la subsistència, la tirania de l’algoritme, l’adhesió a codis de conducta i expressió estandarditzats, l’acceleració del temps, les màscares dels tímids, l’energia que consumeix la transmissió digital de dades, el caràcter parcial i inexacte del coneixement que compartim, l’assumpció de la pròpia fragilitat. El protagonisme es concedeix als meandres d’un pensament “extremadament personal i mundà”, com diu Pablo Rosal al magnífic pròleg de l’obra, publicada per Arola Editors. Dordal empeny i encadena una sèrie de consideracions –un motiu porta a un altre, una bola desplaça una altra–. L’obsessiu desplegament de possibles causes, sovint negades o matisades, assenyala cap a una autoanàlisi deliberadament excessiva, però que –a estones– l’autor s’anima a deposar. Sap que cal “posar certs límits als recels, les suspicàcies i les prevencions”, així com “pactar amb el llenguatge”, admetent-ne les limitacions i sense fer-ne un gra massa. Si són l’atzar i la incertesa el que impera, caldrà que es faci “amic del caos”. Weltschmerz (títol provisional) comença i acaba amb una reflexió sobre la idoneïtat del terme que l’encapçala i la falca o afegitó que hi ironitza entre parèntesis. Entremig, l’autor esbossa un retrat sobre “els mals del nostre temps” a partir de l’observació i comentari d’aspectes íntims i relacionals –trobades, converses, afectes–, alhora que deixa anar títols alternatius que semblen brotar dels marges del camí i que, si no estiguessin ja agafats –ens abstindrem de suggerir, atès que Dordal n’omet els noms, quins autors literaris, assagistes i cineastes podrien amagar-s’hi–, li haurien escaigut a la peça. Però la proposta també ofereix moments que permeten descansar de la reguera d’especulacions per parar esment en el que passa a la pista: després de la primera ronda, Marc Salicrú, armat amb un dosificador, ruixa el recinte de joc –ens arriba l’olor de terra mullada– i, més tard, hi passa el rasclet per anivellar-lo. El mateix escenògraf s’enfila parsimoniós sobre una escala per ajustar el projector, i és com si l’artefacte escènic, conscient de si mateix, reclamés la nostra atenció. L’obra és una invitació a detenir-nos i a fer-nos partícips d’un dubte més existencial que metòdic, escenificat amb la punteria d’un jugador de petanca. Això sí, cal anar-hi amb ganes d’escolta activa i, també, amb una certa disponibilitat per a la contemplació. “De contradiccions com aquestes, pensa l’autor, ha d’estar feta la seva obra”.   Crítica publicada a Núvol el 28 de març de 2025

Pòquer d’asos de la cosa postdramàtica a la Brossa: Ferran Dordal, autor i director de l’obra, s’alia amb Clara Aguilar, responsable de l’espai sonor, Marc Salicrú, escenògraf i il·luminador, i l’actor Albert Pérez-Hidalgo. Els quatre posen els propis sabers en joc i se n’apunten a un altre, de joc: la petanca. Podríem assajar símils entre aquest esport i la percepció subjectiva dels mals del nostre temps, que grosso modo conforma el tema de l’obra. Podríem dir, per exemple, que el text de Dordal posseeix una certa voluntat lúdica, o que, com els jugadors de petanca, prova d’acostar-se al màxim al bolig, al pinyol de l’os de la realitat. Sigui com sigui, el públic s’enganxa ràpidament a seguir les partides d’un esport que solem associar als jubilats, o a la gent que té temps per perdre, i que seria poc productiu a les apps d’exercici i salut que emmagatzemen dades als nostres telèfons mòbils. Vet aquí el quid de la qüestió: el joc de la petanca ens trasllada a un ritme més lent, ritualitzat i comprensible, per contraposició a l’acceleració temporal que vivim a l’actualitat. La idea la desenvolupen pensadors com David Harvey o Hartmut Rosa i l’obra l’aterra en la qüestió d’Internet: en com la xarxa ens ha immergit en una quantitat ingent d’informació i en servituds cridaneres que cada cop ens arrabassa més el temps. Ens és útil recordar, aquí, l’anàlisi de Fredric Jameson, teòric de la postmodernitat (marxista, no dels de la línia liberal Fukuyama-Lyotard), qui afirmava que a la nostra època l’espai ha pres preeminència sobre el temps, que ja no som amos del nostre temps i que cada cop tendim a viure més en un present absolut. Aquesta és una de les experiències que, per contraposició al temps pausat de la petanca, mira de capturar Dordal, ocupat primer, amb un to foteta, de la pròpia conformació del text —i de les seves condicions materials de producció— i que a poc a poc es desplaça cap a qüestions més generals, cap als mals del nostre temps i cap al dolor que genera la insatisfacció amb el món. I aquesta és la idea que mira de resumir el títol que, encara que l’obra ens intenti convèncer del contrari, és un desastre comunicatiu de cara a l’espectador. Però és que Weltschmerz (títol provisional) va d’això: de capturar el caràcter provisori i presentista de l’experiència contemporània, i en aquest sentit és una obra amb vocació de totalitat, per bé que des d’una posició que s’enuncia com a situada i parcial. Una experiència sempre en dubte, sempre transitòria, marcada per la dificultat d’albirar futurs, per la precarietat material, pel caràcter volàtil de les relacions, la crisi climàtica, la relació fragmentària i arbitrària amb el saber i, molt especialment, l’abassegadora influència de l’esfera digital, que, em dic a mi mateixa aquesta nit, encara ha generat pocs discursos teatrals tenint en compte la massiva influència que té en la nostra manera de pensar-nos i de relacionar-nos amb el món. L'encert de l’obra és trobar la forma que permet aterrar en paraules totes aquestes percepcions, una forma rapsòdica que es mou bé entre la reflexivitat autoirònica i metanarrativa, la sopa mental a què ens redueix la freqüentació excessiva i desendreçada d’Internet i el flux de consciència. La proposta de Dordal i companyia no és necessàriament nova, perquè l’autorreflexivitat és un tret propi del teatre postdramàtic, com defensa H.-T. Lehmann, i perquè ens hem fet un fart de veure i sentir discursos autoficcionals, ja sigui en tercera persona, com en alguns dels llibres d’Annie Ernaux, com en primera, que és la que constitueix el gruix de l’autoficció. El que resulta interessant en aquest text és l’habilitat per mantenir-se al límit entre l’autoderisió i l’autocomplaença, entre la reflexió personal genuïna i el lloc comú, gràcies als mecanismes de distanciament que desplega i també a alguns moments rars d’intensitat dramàtica —gran Albert Pérez Hidalgo envoltat de boires i dels teclats d’Aguilar i Salicrú, recitant en anglès passatges sobre l’impacte ecològic de l’esfera digital. Per això fa patir una mica algun passatge final en què l’autor recita parts extenses del text, arriscant-se massa a transmetre una sensació d’autocomplaença en les pròpies paraules —i en les pròpies neures. Es tracta, tanmateix, d’una excepció en una presentació que d’altra banda funciona bé, amb un ritme puntuat pels canvis de format –text imprès, magnífica locució d’Albert Prat en veu en off, actuacions dels quatre performers. Entre les actuacions, cap sorpresa, destaca Pérez-Hidalgo, encara que els altres tres també les sostinguin notablement. I al final, molt en consonància amb el que ha precedit, l’obra no acaba, perquè és aquesta com podria ser un altra, com podria durar vint minuts més o dir-se també de qualsevol altra manera, tot i que, es va planyent l’autor, tots els bons títols estan agafats. Per això és fantàstic veure com, per bé que els intèrprets continuïn jugant a la petanca, el final demostra a la perfecció el funcionament del ritual teatral: el mateix públic que s’havia interessat tant pel joc durant l’obra, ara s’agita amb riures nerviosos, aplaudeix una mica i s’aixeca per tornar cap a casa. Només algun espectador es queda assegut, i entre ells un dramaturg que aquesta nit està de la banda del públic: Joan Yago mira reconcentrat com acaba la partida i potser també cavil·la sobre la concepció del temps que ens ha tocat viure.