No hi ha orquestra física, però es podria dir que aquest musical de petit format de Projecte Ingenu beu de les fonts del poema simfònic. Potser a algú li plaurà més parlar de prosa poètica amb música electrònica. I potser encara algú més preferirà dir que l’espectacle és una experiència immersiva que els espectadors viuen durant noranta minuts amb els auriculars connectats a una altra realitat que, ara mateix, es podria relacionar amb l’anomenada Intel·ligència Artificial.

Que ningú no s’espanti. El musical «Arribaràs i serà de nit» no és una peça tenebrosa, esclava dels sons inconnexos, carregada d’artilugis digitals, sotmesa a la manipulació electrònica i incomprensible per als que no han trepitjat mai el Sónar. Res d’això. Poden estar tranquils els espectadors, que cal dir que haurien de ser molts per descobrir aquesta petita perla escènica que brilla enmig d’una cartellera tan saturada com uniforme i, majoritàriament, enfocada cap al gran públic.

«Arribaràs i serà de nit» és una creació pròpia que respira Km0 pels quatre costats: des de la composició original de l’actriu i cantant Neus Pàmies i el músic i dissenyador de so Gerard Marsal a la fusió que fa amb el llibret del dramaturg Marc Artigau, la poètica de l’espai escènic de tuls transparents de Marc Chornet i Laura Sanz, la il·luminació de David Bofarull i Lluís Serra, el vestuari de Laura Sanz, vestuari de roba unitària per als tres personatges femenins que s’estén fins i tot al folre d’algun dels objectes i, per descomptat, la interpretació del quartet protagonista, l’actor Toni Guillemat i les tres actrius i cantants que representen, les tres, un únic personatge, el de la Irene, en tres etapes: la dels vint anys (amb l’actriu Paula Jornet), la dels trenta-i-tants (amb l’actriu Neus Pàmies), dues actrius que han proliferat últimament als escenaris, i la dels seixanta-cinc tocats (l’actriu i cantant Isabel Soriano, menys habitual als escenaris en un retrobament escènic que va molt lligat al boom de «Mar i cel» i a qui va ser el primer grumet del musical de Dagoll Dagom).

Cal fer constar, esclar, que tots els espectadors ja van equipats amb auriculars des de la primera acció, al vestíbul de la sala, on el narrador, Àlex (l’actor Toni Guillemat) dóna a conèixer el personatge absent de la Irene, morta en un accident de trànsit urbà, conduint en bicicleta, explicant com es van conèixer, quins projectes tenien, quines inquietuds sortejaven i on volien arribar. L’Àlex —a peu d’escala de tisora— va relatant el que recorda de com va conèixer la Irene (la taula del bar on es van trobar, les birres, les primeres paraules de tempteig…), també el pis que compartien i, finalment, el fatídic punt del xamfrà, amb la bicicleta mig aixafada, convertit en un senzill memorial de record.

«Arribaràs i serà de nit» té alguna cosa de ritual compartit. La introducció del vestíbul del personatge d’Àlex colpeix l’auditori perquè el porta a la càrrega del dol per la pèrdua absurda d’algú estimat. La invitació a entrar a la sala després i escoltar el presumpte “poema” que li agradava a la Irene —amb l’ajut del so immersiu dels auriculars individuals— és també la invitació a viure molt endins el que he qualificat abans, precisament, de poema simfònic.

Tot el llibret —autoria work in progress de Marc Artigau— és interpretat a tres veus per les actrius que representen el personatge de la Irene en un procés que va de la joventut a la vellesa del personatge de l’Àlex, a través del record virtual que pot elaborar gràcies a la memòria digital i el rastre que la Irene ha deixat des d’adolescent fins al moment del tràgic accident, però també, fent un pas endavant, en el que podria ser la Irene ja gran, elaborada per la Intel·ligència Artificial, allò que la Irene potser hauria estat en el seu camí de la joventut fins a arribar a la maduresa.

No hi ha dubte que seguir com a espectadors tota la trama amb la força i netedat musical del so dels auriculars és un dels atractius complementaris, però aquest no és un recurs —em sembla— que sigui només un capritx de la companyia sinó que pretén significar que la tecnologia moderna aïlla volgudament cada espectador en l’individualisme, que és una de les amenaces de les eines digitals presents i, encara més, de les futures.

Toni Guillamet, Paula Jornet, Neus Pàmies i Isabel Soriano fan de la interpretació musical una línia narrativa que explica una història en un registre molt original —fins i tot si parlem de les convencions del musical—, experimental, transgressor, trencadís i, malgrat tot, sense perdre mai un pols de l’aura de dramatisme que amaga el relat ni de la sensibilitat que requereix el procés del dol.