Deia Arquimedes de Siracusa, físic grec: «Un cos insoluble total o parcialment submergit en un fluid en repòs, líquid o gas, rep una força de baix cap a dalt, igual al pes del volum del fluid que desallotja.» D’aquesta afirmació, la gent del gremi de les ciències en diu: Principi d’Arquimedes, una teoria que explica, dit en llenguatge més planer, que tot allò que sura, si sura, és perquè desallotja un pes de líquid superior al seu propi pes.

Josep Maria Miró i Coromina (Vic, Osona, 1977) aplica la teoria física a la construcció dramatúrgica del muntatge que va estrenar en ocasió del Festival Grec 2012, a la sala Beckett, i que va reposar el 2013 en una Villarroel que aprofitava la disposició dels espectadors a banda i banda, molta il·luminació, cares al descobert i una volguda implicació indirecta de l’auditori.

L’autor, com el físic grec, fa surar ara la sospita a l’Espai Texas amb els prejudicis, la por, la traïdoria i el dubte dels més pròxims davant una presumpta acusació de pederàstia d’un monitor de natació que ha estat assenyalat per una nena de la colla del curset que afirma que ha vist com feia un petó als llavis d’un petit nedador que estava espantat de llençar-se a l’aigua.

Una ingènua acusació infantil afegida a un cas descobert en un esplai pròxim a les piscines on l’entrenador treballa alarma els pares que, en un grup tancat de les xarxes, alimenten la sospita i reclamen a la directora de la piscina que prengui mesures contra el monitor. A partir d’aleshores, tot sura.

Fins aquí, l’anècdota. De fet, l’única anécdota sobre la qual gira tota la trama de l’obra en vuitanta minuts i que passa de la bona relació entre el monitor i un company també monitor i la directora a una situació agrejada entre els tres quan, a recer de la denúncia, es posa entre l’espasa i la paret la presumpta homosexualitat del nedador i els seus propis dubtes sobre si li agraden poc o molt els infants més enllà de la relació d’afecte que hi pugui mantenir, influït per un trauma personal de petit quan als estius encara no sabia nedar i es veia forçat pel monitor del poble a llençar-se a l’aigua.

Com que el tema de la pederàstia sura, parlant de surar, en l’ambient preventiu de la societat actual, el seu tractament en teatre, amb un registre realista, cobra un interès especial en un moment que monitors d’esplai, monitors de complexos esportius, professors d’escola primària, professionals de la medicina, religiosos de catequesi i altres sectors relacionats amb les criatures es troben qüestionats pel sol fet d’exercir aquestes feines.

El muntatge de Josep Maria Miró i Coromina, que va dirigir primer ell mateix i que ara ha deixat en mans de Leonardo V. Granados, director emergent que ja ha treballat amb La Calòrica, està estructurat en escenes breus, separades per foscos i una repetició d’escenes bis que fan que els espectadors d’una banda i l’altra vegin, com la mateixa tesi de l’obra pretén, la cara i la creu de la denúncia i la sospita.

Muntatge amb només quatre intèrprets, tots quatre en un exercici de credibilitat insuperable, d’entre els quals, l’actriu Roser Batalla, en el paper de la directora de les piscines, passa de l’actitud inicial rígida a un punt de feblesa personal que la desmunta. L’actor Santi Ricart, en un fugaç paper de pare de la criatura pretesament vexada pel monitor, apareix com la veu de la societat que veu fantasmes on potser no n’hi ha. L’actor Albert Ausellé, company del monitor i també monitor d’un grup de preadolescents, fa el salt de l’amic de confiança al que malinterpreta tot el que havien parlat. I l’actor Rubén de Eguía, protagonista i víctima de l’acusació, és el monitor que viu en pròpia pell la ferida de la mirada de la societat com si li retragués la seva condició sexual fora de la convencionalment acceptada.

Una estructura minimalista, de diàlegs tallants, repetitius, que roden com una baldufa sobre l’únic eix que mou la trama: el pas de la presumpta innocència a la presumpta culpabilitat. Des de fora, al final, en un preludi de la tàctica de l’escarni que s’està popularitzant entre les classes socials maltractades, cauen pedres sobre els vidres de les piscines. A dins, es queda enclaustrada la por. El pes desallotjat que ha surat —com la teoria d’Arquimedes afirma—, és superior al seu propi pes.