Wonderground s’esplaia en la contemplació. La seva peça arrenca amb una poètica arrabassadora que s’intensifica amb l’arrencada de la música en directe. Sembla que hi transiti un dolor, amb les espatlles carregades, arrossegant un petit arbre (que, amb els anys podria ser com aquell tronc de Claire Ducreux (Refugiada poètica). El seu moviment va de banda a banda de l’escenari com qui juga a estirar o escurçar el temps. Des d’una coreografia àmplia, física, esgotadora, de contacte, que acaba amb unes figures acrobàtiques protocircenses.

Roser Tutusaus i Tom Weksler han treballat durant anys en la companyia de Guy Nader/ Maria Campos. I es nota perquè hi ha una recerca del moviment vaporosa i una exigència en les figures magnètica. També juguen amb el diàleg de la música en directe. Avui, en aquest Momentum es veu com els ballarins transiten per la intensitat (és una massa que es desplaça amb velocitat) però no atrapa prou l’espectador. Possiblement, perquè el públic necessita un petit relat. Les breus frases que pronuncia el bateria podrien ser una bona clau, però passen com a un cant sonor més si no se s’entenen (sobretitulant en català la rèplica anglesa, potser resoldria l’enigma). En els moments espectaculars de l’acrobàcia, es percep que no estan prou ajustades les accions i que sempre hi ha un breu instant abans que es faci el salt amb el qual perd la lluminositat. Segurament, a mesura que es facin passis, els ritmes s’aniran acoblant i desapareixeran aquests breus instants de semiespera per assegurar-se que tot està a lloc per fer el salt.

La fisicitat juga amb alguns efectes visuals preciosos. Com la semblança de les pedres inicials. O la muntanya de fulles on amagar-se. O la sensació d’escalar un cim i que de cada tres passes cap amunt, se’n rellisca un parell. El diàleg i la química preciosa de l’escenari, sense la connexió a la platea, acaba cansant, fent-se reiterativa.  La catarsi és molt propera. Si a Olympia s’explica el moment màgic de l’art, aquí es balla. Però en tots dos casos, des de la butaca, només se sent i es veu: No s’arriba a viure amb la intensitat que els artistes proposen, desgraciadament.