Las Divinas tornen amb un nou trio de cantants i continuant fidels al concert escenifica. Ara hi ha el regust de la música americana dels 70. De Las Vegas a Hollywood, amb el rerefons d’Elvis Presley que es converteix en el reclam del relat. És un fatasma que es fa present a la platea.

Què passaria si dues cantants que volen triomfar a Amèrica es trobessin amb una tercera, corista i segurament amant del rei del rock & roll, per a completar el grup? Dues d’elles volen la fama; la tercera s’aparta de l’èxit fàcil que la compromet personalment i prefereix començar de zero i no atendre a les contínues trucades d’un Elvis seductor amb les seves balades a cau d’orella. Al darrere, un sextet de músics que sonen compactes, empre a favor del trio i que només pugen a prosceni per interpretar algun número que doni temps als canvis de vestuari. Elles, sota una il·luminació carregada de recursos que il·luminen les cortines del ciclorama des de molts costats com si es transformés la sala de festa cada vegada, sempre llueixen lluentons i saben ballar divertides, empàtiques, procurant que el públic, arrapat a les butaques del Municipal moguin les mans, s’aixequin puntualment per marcar-se un cop de maluc o aplaudeixin rítmicament.

El concert és una molt bona estona de música, amb un format molt elegant. Juga amb una dramatúrgia mínima perquè no els apoderi la força musical. En les transicions de les cançons hi ha la fina història que es va descobrint entre les tres actrius/ personatges. Tot és molt senzill i directe. En realitat, no en cal més. Després de shows com Paradís o Enchanté, s’han decantat per una música contagiosa i una sonoritat molt completa instrumentalment. Un gaudi per a les orelles; una despreocupació per a la raó dramatúrgica. Manen les ganes de cantar; en realitat la seva millor targeta de presentació.