William Shakespeare deu ser el dramaturg més representat a la història universal. Sota la seva forma hi ha envirollades comèdies i terribles tragèdies. Al The Globe de Londres hi havia tant aristòcrates amb recursos a les llotges, com gent humil que s’hi deixava encaterinar,dreta, als peus de l’escenari. Ara, Marcel Tomàs s’atreveix a passar bona part dels seus personatges més tràgics, i més respectats (Hamlet, Romeo i Julieta, Otel·lo…) per la trituradora de la broma ràpida, i que tampoc atén el que és políticament incorrecte, si aixeca sorolloses riallades. Acceptat el joc, la peça garanteix una festiva vetllada. I sí, juga amb un set de clicks molt similar a la que ja desgranava a Un tal Quixot. I compta amb la camaraderia resolutiva de sempre de Toni Escribano. Cascai Teatre ajunta dos rols antagònis eficaços: L’un aparent ofici, control i domini de la situació: l’altre expressa entusiasme sense mesura i una divertida poca traça actoral.

Evidentment, també juga amb el públic. Fent que s’ho passin bé guarnits amb unes files molt còmiques (el bagul de disfresses i complements el devia comprar als Encants de Barcelona de fa una dècada) les guareix del ridícul. La sorpresa per l’efecte eixordador (de riures) pel joc de repetir una rèplica els sorprèn. I sí, sempre busa les pessigolles a tot pixapí que provoca somriures tant en barcelonins com en la resta de la geografia catalana.

Shakespeare en surt mal parat? És evident que la paraula i les imatges més destil·lades de la seva ploma s’escolen per l’aigüera. Però això no és necessàriament irrespectuós per a un autor que sempre introduïa gags (com el d’Escribano com a raper i breakdancer) en els drames més èpics per mantenir desperta la concurrència de la gespa.