La proposta de La Migration té molt més sentit al Sismograf d’Olot (com el Rozéo dels de Gratte Ciel), que no pas al BCN Festival de Nadal, perquè la seva intenció és confrontar el seu aparell i els seus cossos amb el paisatge. A plaça Catalunya, l’horitzó s’acaba, enclastat, a la veïna façana de l’FNAC. El seu aparell, una nova fórmula per treballar exercicis acrobàtics (amb tècnica de funambulisme, i també de trapezi) recorda l’enginy de Plecs (TNC, 2020): el El cablípside,Obra de Manolo Alcántara (Déjà vu) que la va batejar amb ironia com a Paquita.

El treball dels dos acròbates, Marion Even i Quentin Claude, exigeix una compenetració absoluta per aconseguir que la peça rodi o s’aturi segons les necesitats de l’acrobàcia. Amb una alçada d’uns 5 metres, permet recolzar-se a l’eix central i agafar-se al cable. L’exerici és de precisió perquè el cable pot bascular, a diferència de l’experiència de Les traceurs en què el cable creuava tota la plaça Catalunya des de dalt dels edificis. El que abans hi havia en risc per l’alçada era està en perícia per aguantar els cables quiets mentre un d’ells el creua s’hi asseu, o s’hi estira.

La interpretació musical que acompanya el duet d’acròbates només la van poder veure les primeres fileres. Situada a peu pla feia impossible veure què passava fora de l’aparell. Sens dubte un desembre a Barcelona, no es troba la mateixa predisposició a seure a terra per oferir millor visibilitat a la resta d’espectadors que un setembre a la plaça Major de Fira Tàrrega (com Carena de La Córcoles), posem per cas.

Aquests Landscape (s) #1 si convida a la contemplació té molt més projecció a les esplanades de Terres de l’Ebre, o bé als llargs capvespres de Fira Tàrrega. En un gèlida Plaça Catalunya fer aquest número és tota una proesa. Segurament, aquest mateix exercici al Castell de Montjuïc, per les festes de la Mercè, tindria una plàstica molt més espectacular.