La companyia del Príncep Totilau imagina una exposició sobre l’abat Oliva. Ho fa amb un chroma que ha de simular una videoinstal·lació per fer actual una biografia mil·lenària.  Reproduint figures de perfil d’un retaule i amb l’Abat Oliba com a únic titella tridimensional. S’hi entrecreuen mirades com la de la investigadora que apel·la a què la història ha de rellegir-se en l’avui i cal posar-se ulleres liles per compensar la narració masclista de l’Edat Mitjana. O de la postdoctoranda que creu més en el misteri que en la religió. O el mossèn que diu que, en tots obra d’art hi ha una llavor. O la filla, que demana més modernitat i que acaba atrapada per una història de sarraïns, de cristians empestats en batalles de tots entre tots, fins quan Oliva amb l’Ermessenda de Barcelona defineixen llei per sobre de la violència amb l’acord de Pau i treva, que s’anirà implantant com una solució raonable als abusos dels nobles i com a defensa dels pagesos i les collites.

El Príncep Totilau es va estrenar fent una adaptació d’un conte adaptat per Josep Mara Benet i Jornet al TNC, que també jugava amb una construcció de titelles molt simple. Les mides dels plafons reproduïen la distància dels personatges respecte al públic, com qui construeix en perspectiva un pessebre o juga amb el zoom o la panoràmica en una càmera. És la història la que mana. I la jerarquia del protagonista, en aquest cas, permet dotar-lo de canvi de vestuari i algun element que modifica la seva actitud, ara amb l’espasa però quasi sempre amb la mitra. L’abast de la companyia és ampli (Mozartland, Mare Terra) sempre trobant una relació entre el personatge protagonista i qui el manipula. En aquesta ocasió té un aire més d’auca, d’una narració pedagògica que apropa la fundació del Monestir de Montserrat, ara fa 1.000 anys com una solució intel·ligent a un nou conflicte entre bisbats, amb la sentència del Papa afavorint les opcions planejades per l’abat Oliba.