No pot ser tan difícil. La Lula, en Cincsegons i el Mic ho fan molt bé. Sempre s’expressen en frases curtes. No els preocupa el conflicte; en tot cas, el joc. Es deixen enamorar pel vol d’una mosca o pels equilibris d’un caragol. No els preocupa haver sortit del set de televisió i accedir a la Biblioteca. Ara, quan diuen “és molt fàcil” veuen la reacció en directe: tothom s’hi apunta. Menuts i grans somrien i entren al joc. Els pirates s’alcen i ballen en directe. Només s’escola alguna vergonya de germà gran. 

El Mic és l’estrella, però triga a sortir. Abans, hauran ensenyat com la boca del Cincsegons es fa amb una anella flexible agafada per una pinça. I la catifa li dóna forma de gos. I l’estora es transforma en hamaca. La màgia del joc simbòlic és que tot es transforma sense justificació. I per això ningú pensa en les pantalles i es llença a fer una carta a mà. Perquè és molt maco rebre una carta al teu nom, amb lletra escrita a mà i a colors. Potser només és un dibuix o un conte transcrit. Però el joc la converteix en cançó i en aventura. Amb aquesta fantasia no cal pas Disney. El mèrit del muntatge és fugir del merxandising. Han anat a l’essència del joc, i s’escapen de repetir la tele. No és un recurs mediàtic de circ ambulant. El Mic s’apropia de la Biblioteca de Catalunya. És el seu nou quarto de jugar.

El Mic és afable i li agraden els macarrons dels Cincsegons. Però prefereix amagar-se, anar en bici o fer soroll. I si un tren creua la catifa de la platea amb una carta i deixa anar paperets de seda en comptes de fum, tothom es declara fan de la seva senzillesa. “És molt fàcil”. Per què els adults sempre ens encaparrem a fer-ho tot tan difícil? Amb els ulls d’infant (que estan amagats dins dels pares i avis com aquest primer parèntesi del text, i únic) tot és molt menys complicat. Ja ho diu Tortell Poltrona, els Estaquirot o El Petit príncep: La màgia és la dels ulls de l’infant.