Prèvia al cicle Meg Stuart

Meg Stuart és una artista en constant metamorfosis.
Reconeguda pels seus projectes sobre improvisació, per desenvolupar un nou
llenguatge en cada peça que crea i per col·laborar des de l’àmbit de la dansa
amb múltiples artistes d’un gran ventall de disciplines. La seva trajectòria
com a creadora és extensa i diversa; Stuart ha creat solos, grans coreografies
o instal·lacions site-specific
que s’han exposat en galeries i museus. Sens dubte, ella és una de les veus
coreogràfiques més influents de la dansa contemporània a Europa, la qual cosa
encara ho remarca molt més el fet que enguany hagi rebut el Lleó d’Or a la
trajectòria artística de la Biennal de Venècia. Stuart i Damaged Goods, la seva
companyia, han trepitjat poc els escenaris barcelonins, però aquesta setmana el
Mercat de les Flors hi posa remei aquesta setmana presentant dues obres: VIOLET i An evening of solo
works.

Com a bon exemple d’artista en metamorfosis, emmcarcar-la és
complicat, si bé la frase estrealla per situar-la és “que navega en la tensió
entre el teatre i la dansa”. “M’agrada el contrast: el teatre té conseqüències,
perquè es basa en el conflicte, i busca una resolució, en canvi, la dansa no
necessita aquesta concreció, sinó perspectives múltiples”, m’explica ella
mateixa per telèfon des de Bergen, on actua amb Tim Etchells Shown and Told. De fet, els llenguatges
del cos que ha desenvolupat des de que va estrenar la seva primera peça Disfigure Study el 1991 a Brussel·les,
sorgeixen del bullici d’accions simultànies que no pas d’una sola perspectiva,
o del pampallugueig d’imatges en moviment i no d’una càmera fixa.

Però, d’on ve Meg Stuart i quins espectacles ha anat creant
pel camí? Nascuda a Nova Orleans, filla de directors de teatre, Stuart va
créixer a Califòrnia, on va començar a ballar i actuar. El 1983 es va
instal·lar a Nova York per estudiar dansa al centre Movement Research. Ara bé,
als noranta, quan estena Disfigure Study
(1991) a Brussel·les, s’instal·la al vell continent, tot i que manté un gran
vincle artístic amb Nova York. Actualment, viu a Berlín i treballa a cavall de
la capital alemanya i Brussel·les, on té la seu de Damaged Goods, companyia
fundada el 1994. Ha estat artista associada de Schauspielle Zürich (200-2004) i
de la Volksbühne de Berlín (20015 a 2000), i des de fa temps Damaged Goods és companyia associada de Kaaitheater de Brussel·les i de HAU Hebbel am Ufer de Berlín. Des de solos com Soft Wear (2000), coreografies de gran
format com Visitors Only (2003) –en
la qual Damaged Goods indaga en les al·lucinacions i els somnis–, Bulit to Last (2012) o bé UNTIL OUR HEARTS STOP (2015), un
espectacle inspirat en la gent que s’aïlla del món real i construeixen el seu
món interior. Entre altres trets distintius, Stuart és coneguda pels seus
intensos processos de creació i investigació en els qual convida a altres
professionals a impartir tallers a la companyia, per tal d’incorporar noves perspectives
al treball col·lectiu.

Podeu veure un reportatge sobre el procés de creació de UNTIL OUR HEARTS STOP realitzat per
Jeroen Versteele a Münchner Kammerspiele: 

Short documentary UNTIL OUR HEARTS STOP from Meg Stuart/Damaged Goods on Vimeo.

Vessar el món interior sobre l’escena és una de les constants
d’aquesta artista americana. A An evening of solo works (2013), que
podrem veure al Mercat, Stuart fa un recull dels seus solos i extractes
d’altres espectacles, una composició de treballs en els quals es pregunta: com
es poden traduir les sensacions i els monòlegs interiors en moviment? En aquest
collage hi trobem Soft Wear (2000), o Signs of Affection (2010),
que Stuart descriu com “un retrat meu a través
d’altres cossos que habito”. Aquesta vetllada també inclou una de les
peces amb més missatge polític i estètic de l’artista. XXX for Arlene and Colleagues sorgeix com a reacció a un article
‘Discussing the Undiscussable’ del 1994 signat per la crítica de dansa de The New Yorker Arlene Croce que,
resumint, es va negar a escriure una crítica de Still/Here del coreògraf Bill T. Jones, perquè mostrava gent que
moria de SIDA, i que, segons argumentava la crítica aquest tipus d’art desperta
un sentiment empàtic en el públic, i no pas estètic. Stuart en el seu solo
rebat irònicament aquest article tan polèmic.

Si bé, amb An evening
of solo works un s’endinsa en treballs més íntims de Stuart, amb VIOLET (2011) es pot explorar la vessant
més paisatgística de la coreògrafa. El treball d’aquesta obra pivota sobre
“l’energia, els patrons i l’alquímia” entre els cinc ballarins i el músic
Brendan Dougherty. En aquesta peça Meg Stuart remarca que ha “observat els
canvis automàtics de la natura, de les forces a través de la interacció dels
cossos.” I no només entre els ballarins, sinó també la implicació a escena de
Doherty és clau: “m’interessa que es vegi com un ritual i que es pugui palpar
la fisicalitat del músic.” 

Els performers
esdevenen canals, o sensors psicosomàtics més que no pas personatges en el
món de Stuart. Vet aquí una de les seves frases conegudes que adreça als
ballarins: “els vostres cossos no són vostres.” Què vol dir amb aquesta frase
tan taxativa? “Cerco cossos fora de control, penso en el cos com un filtre, un
contenidor, un processador entre el món extern i el món interior. Busco
moviments que no estiguin sota control, que busquin els extrems, per tal que
ens poguem transformar en paisatges. Si podem imaginar una cosa, la podem
ballar.”