Una entrevista a José y sus hermanas

Abans
de res, d’on va sortir el nom de José y sus hermanas?

Glòria Ribera (GR):
Al principi havíem pensat en un nom com “Los Caídos”, però la
Sílvia Ferrando va considerar que potser era massa pessimista…

Francesc Cuéllar (F.C): I llavors ella ens va proposar aquest, que és el títol d’una obra
de Thomas Mann -José y sus hermanos, part d’una tetralogia
bíblica- que parla d’un tema semblant al què parlem nosaltres, i
ens va agradar, i com en la companyia som bàsicament dones, vam
canviar el “hermanos” per “hermanas”.

Com
vau decidir tractar el tema del franquisme en la vostra primera obra?

GR:
L’obra va néixer d’un taller de creació a l’Institut del
Teatre, que havia de girar en torn a una temàtica concreta que ens
va proposar la Sílvia “els rastres del franquisme en la nostra
actualitat”. Era el primer i últim taller de creació que fèiem
en la carrera , i en un principi no ens plantejàvem convertir-lo en
un espectacle, sinó que ens interessava saber què és el que
coneixíem del franquisme, i com podíem treballar sobre això.

FC: Durant un mes i mig cada dia portàvem propostes escèniques sobre el
tema. Per un costat, experimentàvem amb tot allò que ens
interessava fer damunt d’un escenari, com patinar i ballar des
d’una vessant més performativa.. Al mateix temps, quant al
contingut, ens vam adonar que en sabíem molt poca cosa del
franquisme, que era un tema força tabú i més a la nostra
generació, on no ens ho ensenyen a classe, ni se’n parla a casa.
Així, vam anar buscant tot allò que no coneixíem i que en general
la nostra generació no sap. D’aquesta manera vam anar donant forma
a un espectacle com Los
bancos…,
amb gairebé tres hores de material, molt d’ell encara inèdit.

GR:
 Aquell estiu vam portar-ho a  Navarra, pensant que
era l’última vegada que fèiem l’obra, era com un regal fer-ho
per últim cop allà, en una trobada d’escoles d’art dramàtic en
el marc del festival de teatro de Olite.  

FC:
I per sorpresa, encara més de casualitat si cap, ens van trucar
oferint-nos una oportunitat al Tantarantana. Amb només dues setmanes
d’antelació!

Estaveu
en el lloc precís, el moment precís…

FC:
Exacte. Tot i que ara anem una mica amb peus de plom per què som
conscients que això no és el normal, que quan comences amb una
companyia et mates a buscar bolos i oportunitats i resulta molt
complicat trobar-ne. A més, som conscients que hem posat el nostre
propi llistó molt alt, ara quan portem propostes som més exigents
amb nosaltres mateixes i amb les companyes.

Perquè
ara esteu preparant un altre espectacle totes juntes?

GR: Sí, som totes menys la Carme, que ha tornat a Mallorca, i ens
dirigeix també la Sílvia. Estem fent un procés semblant al taller,
on cadascú porta propostes escèniques i temàtiques i anem
treballant-les entre totes. Ara bé, amb més exigència i més
consciència d’espectacle, ara veiem més clar que tenim una
finalitat.

Us
han programat ja en alguna sala doncs?

GR: Ui, crec que això no ho podem dir… oi?

FC: Crec que no, ja ho sabreu quan s’hagi de saber!

Podeu
dir-nos el tema, de què tracta?

GR: Crec que això sí, no?

FC: Sí, això sí que es pot dir, oi?

GR:
Seguim una mica en la línia de Los
bancos regalan…,
és un tema de memòria històrica i més en concret sobre
l’educació.

FC:
Ara estem en la fase d’investigació, estudiant el tema de
l’educació en el franquisme, i trobant algunes comparatives
sorprenents amb situacions actuals…

També
a partir de textos que trobeu, com vareu fer a Los bancos, o esteu
escrivint vosaltres mateixos?

FC: Tenim total llibertat en aquest sentit, jo per exemple he buscat les
reformes educatives que va fer Franco, tombant les de la República,
i és molt curiós per què són exactament iguals a la reforma que
vol fer ara el tal M. Rajoy…

Ostres,
que curiós, no?

FC: Sí, sí… al·lucinant! Bé, ja ho veureu a l’espectacle!

Vosaltres
heu tingut públic de totes les edats, però és un fet que en
general els joves no van al teatre, per què creieu que passa això?

GR: Crec que ho veuen com alguna cosa vella, obsoleta. A mi em van venir
a veure moltes amigues que no acostumen a anar al teatre i em van dir
que clar, no sabien que el teatre era allò, que allò també podia
ser teatre. Però és que clar, normalment no és això.

FC: Home, és que tu veus la cartellera actual, i hi ha moltes coses
avorrides i velles! Doncs normal que els joves no hi anem, no ens
interessen aquestes coses, ens queden molt lluny. Nosaltres entenem
el teatre com un acte comunicatiu que està viu, intentem fer una
cosa que t’apel·la a tu, directament a la teva realitat, que estem
construint juntament amb el públic.

Parlem
del públic, quines reaccions us vau trobar? Us van sorprendre?

FC: Doncs per començar ens va sorprendre i agraïm molt la reacció de
la crítica, és el que ens va ajudar a que hi hagués tant públic,
ja que no havíem tingut temps de fer promo quan ens van programar…

GR: I també ens va sorprendre que al sortir de les funcions se’ns
acostava gent jove i deia “gràcies per fer teatre per a nosaltres”
i gent gran ens deia el mateix! Aquest moment era el millor,
juntament amb el col·loqui, poder parlar amb la gent i que compartís
les seves experiències arrel el que havia vist a l’escenari.

Vau estar en
cartellera durant una època políticament convulsa, canviava la
reacció de la platea depenent del que havia passat aquell dia?

GR:
La veritat és que canviava més per a nosaltres el significat de les
coses que dèiem o fèiem entre nosaltres mateixos. Notàvem molt
sovint que on havíem d’estar era al carrer protestant…

FC:
Però per altra banda consideràvem també que la nostra manera de
protestar era pujar a l’escenari i dir aquelles coses, que teníem
un espai des d’on dirigir-nos al públic per intentar aportar el
nostre gra de sorra.

No
vau tenir mai por d’alguna reacció del públic pel que deieu? El
franquisme, a diferència d’altres països, sembla un tema tabú
moltes vegades…

GR: A Navarra, vam tenir un moment delicat, en què vam veure gent marxant
del teatre, mentre que d’altra es posava en peus i aplaudia. Però
en general, no… no tenim cap por.

FC: Aquí a Barcelona juguem a casa. Qui no vol sentir les coses que
diem, no ve. De moment tenim bolos programats i està anant bé. De
vegades ens han dit que som valents, però no hauria de ser “valent”
portar la memòria històrica als escenaris.

Moltes
gràcies per aquesta estona, i molta merda als premis de la crítica!

GR:
Gràcies a vosaltres!!

FC:
El proper cop, ho fem amb unes birres!

Cèlia
Ventura
Bertran Salvador
Sílvia Mercè i Sonet