El lleó amagat

Cesc
Casadesús va convidar a donar la volta al món durant la seva
direcció artística del Festival Grec. Si l’any passat, ja es va
poder abordar Grècia i la Mediterrània, aquest 2018 es posarà sota
la lupa Singapur i la resta de l’Àsia. Tot i que sigui el continent
veí, i que hi hagi més de la meitat de la humanitat (les dades
mundials del 2010 aclareixen que és el continent més habitat amb 4.500
milions de persones i la projecció del 2018 és que arribin als
1.400 milions a la Xina i superin amb escreix els 1300 a l’Índia) és
una gran desconeguda artísticament. Singapur serà el camp base des
d’on es farà diferents expedicions artístiques el 2018 i que
confeccionarà la part més novedosa del cartell del Grec (que es
coneixerà pels volts de maig). Ara, l’Institut de Cultura de
Barcelona promociona per Nadal el regal de vals de 4 entrades. És un
preciós regal a cegues. Com qui agafa la maleta sense saber encara
quin bitllet d’avió comprarà. Quins referents poden ser vàlids per
a fer una guia d’espectador amatent?

Singapur
és coneguda com la ciutat dels lleons i està formada per 73 illes.
Probablement, aquesta dispersió (a més de geogràfica, també ho és
lingüística) convida a tradicions escèniques ben diferents.
Sovint, el més habitual és pensar que seran cultures molt centrades
encara en el ritual, l’espectacle contemplatiu però el ritme
occidental construeix sempre un univers urbà compatible amb les
capitals de tot el món. El Grec ha convidat puntualment companyies
asiàtiques. Va ser Ricardo Szwarcer qui, al 2010, va fer alguna de les
darreres incursions, amb la invitació a Cesc Gelabert i Frederic
Amat a construir una peça amb el teatre butoh a Ki.
També hi va coincidir aquella versió freda, vinguda del Japó, Les tres
germanes, amb un robot que es
convertia en intèrpret. O la mirada de Joan Ollé a la literatura de
Yukio Mishima, d’una ànima insubornable. Dos anys abans, ja s’havia
pogut veure el treball que Sidi Larbi Cherkaoui havia fet amb els
monjos Shaolin de la Xina Sutra.
Poques referències hi ha més. Potser aquella altra adaptació de
Les criades de Jean Genet a
càrrec de la companyia coreana Sadari
Movement Laboratory al
2014.

L’any
passat, el punt de partida va ser Grècia. No hi podien faltar els
grans clàssics de personatges mediterranis (Las troyanas
dirigida per Carme Portaceli o Calígula, dirigida per Mario
Gas; també hi va haver una mirada a la tragèdia d’Edip a càrrec de
Wadji Mouawad). Però la quotidianeïtat va arribar amb el Clean
city (una versió del col·lectiu Rimini Protokoll construït amb
les dones de la neteja immigrants que treballen a Atenes). I també
l’avantguarda com la transformació d’una maniquea mirada dels
Titans (a càrrec d’Eurípides
Laskaridis) o un joc escènic, coreogràfic i
plàstic (The great tamer de Dimitris
Papaioannou) que evocava a l’inhòspit camí de
fugida de casa i ho bastia amb uns cossos que reproduïen quadres del
Renaixement al costat de cossos monstruosos, apedaçats, que podrien
ser restes de la pintura més fosca de Goya (amb un Colós desafiant
o amb un devessall de pintures sobre la bruixeria i els deliris).

Vista
les interessants descobertes del Grec passat, cal imaginar que aquest
any hi haurà un mostrari igualment atractiu i suggerent. Els vals
són doncs, una loteria assegurada, un premi a viatjar per l’art
desconegut de l’Àsia sense sortir de Barcelona.El lleó de Singapur està amagat, ara. Qui no s’apunta a les seves revelacions?

Jordi
Bordes

Més informació aquí