Yin i Yang: el hip-hop teatral de Wang Ramirez

Com
si es tractés d’una pel·li romàntica: una ballarina i un b-boy, després unes
primeres reticiències, s’enamoren. Ella és alemanya, de pares coreans, i ell és
francés, amb arrels catalanes. Els dos són ballarins i coreògrafs de hip hop
escènic. Honji Wang i Sébastien Ramirez presenten Monchichi (2011) i Everyness
(2016) al Mercat de les Flors, del 6 al 9 d’abril. La primera peça, que ha
girat exitosa per tot el món, és l’espectacle més personal i emblemàtic
d’aquest tàndem coreogràfic, que també són parella fora de l’estudi i
l’escenari. El títol de Monchichi fa
referència a una anècdota de quan la Honji era menuda i un veí alemany (blanc)
del barri de Frankfurt on va crèixer se li va acudir cridar-la “Monchichi”, ell
ho trobava bufó.

Mentre
aquest veí li feia aquesta broma de malgust, la Honji estudiava
dansa clàssica al conservatori de Frankfurt. Als 16 anys  ho va deixar per provar les arts
marcials o la capoira, i no va ser fins que tenia 20 anys quan va descobrir
l’escena hip-hop. En canvi, en Sébastien es va submergir en aquesta cultura molt
més jove pels volts de 1995, quan ell en tenia 13 i vivia a Perpinyà. A ell li
agradava l’estil de música i sobretot el breaking
(molt semblant a la gimnàstica i les acrobàcies, disciplines que a ell ja
dominava). Més enllà de la fisicitat del hip-hop, per a en Sébastien i la Honji,
com per a molts adolescents i joves de barris de classe treballadora, aquestes
danses urbanes  implicaven qüestions
més profundes. Tal i com explica la productora teatral Claudia Alick:
“Si ets hip-hop, tens l’habilitat d’existir o no en diferents llocs alhora i
ser moltes coses a la vegada 
…estructura i contingut s’emmirallen.” És en aquesta recerca d’una
identitat cultural flexible i construida en danses improvisades com en Sebastién
i la Honji es van conèixer a el 2004, a Berlín. La companyia Sébastien
Ramírez/Clash 66 va convertir-se en la Wang Ramirez. Des d’aleshores aquest
tàndem franco-català i coreà-alemany –es  defineixen a si mateixos com a Yin i Yang– juga amb la
seva química i energies oposades per crear. I és que el hip-hop és pura
dicotomia: competitiu i amistòs, espiritual i material, cridaner i
íntim/poètic, rabiosament actual i alhora connectat amb el llegat que van
deixar els artistes que van encendre l’espurna d’aquest moviment als anys
setanta.

Les dansses urbanes: dels
carrerons als escenaris

En
carrerons i racons amagats, la generació “post Drets Civils”, adolescents i
joves d’origens ètnics ben plurals –afro-americans, jamaicans, cubans,
dominicans …– van començar a crear danses urbanes. Una resposta pacífica a la
violència i la misèria dels barris devastats econòmicament. El hip-hop, com
molts altres moviments artístics, sorgeix de la marginalitat i és un terme
paraigües que engloba –sense parlar del graffiti, la música o el rap– molts
estils de danses urbanes que van cristalitzar els setanta del segle passat; des
del breaking (dansa sorgida al Bronx
de Nova York a partir dels beat breaks
repetits en loop) als funk styles californians (roboting, bopping, hitting, locking,
bustin’, popping, electric boogaloo, entre d’altres).Corrien els anys
vuitanta quan aquesta cultura urbana va esdevenir un fenomen global. De la
marginalitat, el Hip Hop va acabar absorbit per la indústria musical que l’ha
inflat a clixés masclistes i materialists des d’aleshores. Però quan va pujar
als escenaris aquesta cultura o quan va sorgir el concepte de Hip Hop Theatre? Aquest terme va ser
utilitzat per primera vegada al Regne Unit el 1990, pel carismàtic Jonzi D, el
director artístic de Breakin’ Convention (plataforma i festival internacional
de Hip Hop produït pel Sadler’s Wells), per descriure una performance d’estils
fusionats. Format en dansa contemporània a la London Contemporary Dance School
i en hip-hop als carrers de l’est de Londres, Jonzi D va entendre aquesta fusió
com una evolució natural. Al llarg dels noranta, a la premsa escrita estatunidenca
ja es feia ressó de la transferència teatral d’aquesta cultura sobre els escenaris.
Ara bé, el hip-hop no és només un fenomen anglosaxó, als anys vuitanta va calar
profundament als extraradis de les ciutats franceses i d’altres països
europeus. Uns dels pioners del continent són el b-boy Niels “Storm” Robitzky,
el francès d’origen marroquí-algerià popper
Salah o la companyia Renegade
Theatre d’Alemanya –és una llista d’exemples molt parcial. És a dir, quan la
Honji Wang i en Sébastien Ramirez participaven en les seves primeres battles, el hip-hop començava a trobar
el seu lloc en l’escena.

Per saber-ne més sobre aquesta evolució al Regne Unit, aquesta Ted talk del Jonzi D és fantàstica. 

L’univers
Wang Ramírez: estil i col·laboracions de luxe

Es van conèixer entrenant a
Berlín i de la relació personal va sorgir la professional. En Sébastien ja
s’havia embarcat en una recerca del seu propi estil amb una voacació més
artística que d’altres b-boys, i
l’Honji destacava per la seva elegància –fruit, en part, de la seva formació en dansa clàssica i arts marcials. Van començar amb una peça curta Amor & Psyque que va guanyar una
bona colla de premis en plataformes de hip-hop, i que alguns vam poder veure
per primera vegada a Barcelona en el festival Dies de Dansa el 2010. Aquests 15
minuts es van convertir en AP15, un
versió llarga de Amor & Psyque o
un extracte de Monchichi (2011), l’exploració
més profunda de la seva relació. A Borderline
(2013) van comptar amb més ballarins i van indagar en un treball amb cables per
parlar de la manipulació, espectacle presentat al Mercat de les Flors; i fa dos
anys l’Honji s’uní a la Rocío Molina per juxtaposar el flamenc amb el hip-hop a Felakihum. El recorregut professional d’aquest duet ha estat força
meteòric, si tenim en compte que van presentar la seva primera peça fa set
anys. Des d’aleshores han col·laborat amb el coreògraf Akram Khan, el
compositor Nitin Sawhney, el dissenyador de moda Paul Smith i amb ni més ni
menys que la mateixa Madonna (en Sébastien va coreografiar dos números del
Rebel Heart Tour, 2015, i la Honji va formar part de l’elenc de ballarins).

L’estil Wang Ramirez és poètic, construït a base
d’acrobàcies i salts elàstics. Tenen l’habilitat de suspendre’s en l’aire, a dos
pams de terra. Han cotaminat el treball artesanal del breaking (que requereix una pràctica i recerca constant) amb els
elements dramatúrgics de la dansa-teatre, la composició coreogràfica dels seus espectacles
és producte de la fusió amb la dansa contemporània. Tant Monchichi com Everyness
són treballs sobre les relacions entre homes i dones, la primera només es
centra en una parella, ells dos, i la segona en les combinacions possibles dins de
l’elenc format per Christine Joy, Alpuerto
Ritter, Salomon Baneck-Asaro, Alexis Fernandez Ferrera alias Maca, Thierno
Thioune i Honji Wang. Aquest tàndem artístic no carrega l’escenari d’atrezzo ni
grans estructures, ara bé, si a Monchichi
un arbre blanc és el testimoni de la història, a Everyness, una esfera blanca, dissenyada per Constance Guisset, es
converteix en un sisè personatge. Wang i Ramirez narren i ens fan viatjar per
diferents emocions a cavall de l’abstracció i la gestualitat més descriptiva.
Sempre creuen fronteres o les difuminen, es contagienen de
l’energia, del bagatge, la cultura, l’estil, la tècnica de l’altre. Perquè el
Yin i el Yan són dos imans que ballen una una dansa balsàmica i elèctrica, un xoc/atracció
entre un home i una dona. 

Podreu veure 

Monchici: el 6 i el 7 d’abril, a la sala MAC, del Mercat de les Flors.

Everyness: el 8 i el 9 d’abril, a la sala MAC, del Mercat de les Flors. 

#WangRamirez#EVERYNESS#Monchichi