Espais, mitjans i funció de la crítica teatral en l’era digital

Els crítics teatrals són uns espectadors que poden generar recel i desconfiança; s’amaguen discretament entre el públic convencional, posen nerviosos els actors que oloren la seva presència i posteriorment se’ls atorga el pes de la culpa segons si la taquilla traurà fum o es morirà d’avorriment. Per tot això, cal valentia per ajuntar un grup de crítics teatrals i demanar-los que facin autocrítica (valgui la redundància). Però la Sala Beckett va tenir l’empenta (i la temeritat?) de muntar una taula rodona per fer més visible i comprensible la feina d’aquests.

Entre pregunta i pregunta, el que es podia llegir entre línies era el debat sobre la necessitat que existeixin els crítics i qui és considerat part d’aquest col·lectiu. I, anant més lluny encara, com aquests encaixen amb un gènere cada cop més habitual gràcies a les TIC, com són la prescripció i l’opinió teatral.

Les llargues i profundes crítiques teatrals són un focus de llum que expliquen allò que pot ser complex d’entendre, posen un context al text i ens obren camins per interpretar el sentit de l’argument, la voluntat de l’actor, el per què d’una actuació, la trajectòria d’un dramaturg… Em semblen elements necessaris per a una enriquidora post funció però em són prescindibles per decidir si compro o no unes entrades. Per a triar una obra de teatre, la facilitat d’accés a les xarxes socials em permet buscar la quantitat i no la qualitat; tenir una certa intuïció sobre si l’espectacle està agradant al públic “ras” com jo i prendre la decisió d’anar-hi. Sovint tinc la sensació que l’encertaré més fent cas a les persones que no hi entenen, que no pas deixant-me portar per un crític amb qui no hi ha tanta empatia i a qui de vegades sento distants. A més, entre les meves manies d’espectadora hi ha la de no anar gaire dirigida ni amb prejudicis induïts (ni per part de crítics ni altres persones), així que no tinc necessitat de llegir gaire abans de la funció. És quan gaudeixo i assaboreixo llegir una bona crítica, buscar els punts de llum que em plantegi l’autor i detectar els punts de desacord amb el que exposa.

Per tant, els crítics són necessaris però es té la percepció que la seva feina està essent cada cop menys valorada. En aquest sentit, cal fer pedagogia per tornar a fer visible la importància de les crítiques teatrals com a element indestriable de l’experiència d’anar al teatre. Tot i això, tinc la sensació que ells haurien d’adaptar-se i adquirir alguns nous hàbits: obrir-se a noves plataformes, defugir d’un format tan “clàssic” de text, intentar organitzar-se i crear una estructura per fer-se més visibles, innovar en la post funció d’espectacles…

Tot plegat em fa pensar en el mite d’Ícar: si els crítics volen massa alt, el sol els desfà les ales. Dit d’una altra manera, si es tornen inaccessibles pel que diuen i perquè no arriben a la gent amb les seves crítiques, ningú els llegirà i desapareixeran. Al mateix, temps, si volen massa avall, la sal del mar els hi assecarà les plomes; no poden limitar-se al regat curt dels 140 caràcters i a la crítica superficial, perquè aleshores també perdran el seu motiu de ser.

I és que si volem que el teatre català segueixi creixent i sent de qualitat, és imprescindible que els crítics tinguin un altaveu i també uns lectors. Ells són el focus imprescindible que posarà llum a l’escena. Però potser han de canviar alguna peça la marca de la bombeta.

Eulàlia Solé i Tomàs