Sessió amb Guillem Albà

Xerrada amb
Guillem Albà, un actor de companyia partidari del fes-ho tu, de
picar la pedra i d’actuar per donar. Guillem és fill de
titellaires i ha crescut entre espectacles, ens parla del camí que
l’ha portat on és avui i de les dificultats, principalment
econòmiques, que tenen les companyies. Clarament el teatre és una
vocació. Contrari al desig que aparentment tenen molts futurs
actors de ser fitxats per productores, ell advoca per la formació de
nous grups des de zero, de treballar un mateix per començar a muntar
espectacles amb companys i de sortir a suar la samarreta per fer-ne
publicitat empaperant mitja ciutat de cartells si cal. 

Destaca també
la importància d’actuar per donar a la gent, no per fer caixa, i
acceptar que el nom es guanya de mica en mica, espectacle a
espectacle. Més que capturar el públic habitual a les sales de
teatre, el satisfà que un públic més profà també pugui gaudir de
les seves obres i passar una bona estona. Tot i entendre aquells que
es queden en una fórmula quan els funciona ell prefereix
reinventar-se, descobrir i crear constantment sense estancar-se en un
estil ni una temàtica concreta. Encara és jove, diu. Reclama el
deure de deixar-ho tot a cada representació, i en el món de la
música i els concerts la necessitat de molts grups de convertir les
seves actuacions en veritables espectacles. 

A més i ja sortint una
mica del món teatral es mostra molt crític amb el sistema actual de
repartició de subvencions i alerta de la necessitat de fer arribar
aquests fons a les companyies, potser no donant-los els diners
directament però si fent-los arribar als programadors perquè puguin
obrir-se a la contractació d’obres que no tinguin l’èxit de
taquilla assegurat ja sigui pel renom dels actors que hi participen o
per qualsevol altre motiu. 

En essència jo descriuria a Guillem Albà
com un actor de proximitat que busca la experimentació sense perdre
de vista que el seu missatge ha d’arribar al públic, apassionat
del seu art i descontent amb la distribució de les subvencions al
teatre.

Quelot Martín