Entrem a l’assaig de ‘Un dia qualsevol’

Dia d’assaig a La Caldera de Les Corts. Bé, més ben
dit: dia d’assaig obert a La Caldera de les Corts. La plataforma de
crítics Recomana.cat organitza, conjuntament amb el Grec, una sèrie
d’assajos oberts on els espectadors interessats poden conèixer de primera mà
quelcom que el públic no veu: la creació d’un espectacle. La companyia Les
Antonietes, coneguda per les seves adaptacions de textos clàssics d’Ibsen
(Stockmann), Txékhov (Vània), Williams (Un
tramvia anomenat desig) o Shakespeare (Othello) presenta ara
un text de nova creació. Escrit i dirigit per Oriol Tarrason (a quatre
mans, en la direcció, amb Martí Torras), aquest dimecres estrenen
l’espectacle Un dia qualsevol a La Villarroel. Servidor va anar a
l’assaig obert i va conduir el col·loqui amb els assistents. Som-hi.

Una trentena d’espectadors esperaven, pacients, a La
Caldera, a l’edifici on hi havia l’antic Cinema Renoir de Les Corts. El
multisales serveix ara per acollir sales d’assaig i d’exhibició, i és també on
Les Antonietes han assajat el seu nou espectacle. Un cop a dins de la sala, on
vam seure a dues bandes (aquesta serà la disposició del públic a La
Villarroel), Martí Torras ens informava de dos petits contratemps: Oriol
Tarrason estava a Madrid, i Quimet Pla havia tingut un petit
imprevist (res greu) i no vindria a l’assaig obert. Cap problema. Torras va
conduir i explicar l’assaig amb gràcia i ofici, i l’absència de Pla va ser
solucionada gràcies a Omar Bañón, que va interpretar el paper llegint el
guió. Els assajos oberts són una ocasió única per oferir un petit tast escènic
d’un muntatge en procés de creació, i perquè els espectadors coneguin de
primera mà com funciona un assaig.

“Aquesta ampolla serà un micròfon”, o “Us heu d’imaginar que
hi haurà més avis”. I és que, de què va Un dia qualsevol? És la història
de la Marta (Imma Colomer), que un cop s’ha quedat vídua decideix anar a
viure a una residència d’avis. El seu pis se li tira al damunt i tampoc vol
anar a viure a casa de la seva filla, ni ser un destorb per ella. Un cop a la
residència, anunciarà a la infermera (Annabel Castan) que no vol que li
diguin Marta, sinó Solange, i coneixerà l’Ernest i el Mateu, una parella d’avis
molt particulars interpretada per Pep Ferrer i Quimet Pla. La
rutina de la residència –amb els seus horaris, àpats i pastilles– es veurà
trencada per la presència de la Solange, una ànima lliure que té una màxima ben
bonica: “Soc vella, però estic molt viva”. L’emissora de ràdio que el Mateu ha
creat per omplir de música la residència servirà per fer passar millor les
hores i, també i com és llei de vida, per acomiadar els companys que els aniran
deixant. Un dia qualsevol tracta, en clau de comèdia, temes com els de
la independència i la sexualitat de la gent gran, i tot l’equip artístic afirma
que l’obra no tracta sobre la vellesa, sinó sobre les relacions a partir d’una
certa edat (estupenda, evidentment).

Al col·loqui de després de l’assaig obert, el director i els
actors van parlar de les seves experiències vitals a residències i es va
afirmar que aquest espectacle s’ha creat amb molt de respecte. La
infantilització amb què de vegades tractem els nostres avis quan es fan grans,
no deixant que decideixin per ells mateixos, és un tema que els preocupa. I és
normal: en una societat cada cop més envellida, cap de nosaltres voldrem que
ens tractin com si fóssim nens, quan arribem a una certa edat. Entre el públic
assistent hi va haver intervencions tan sucoses com la d’una espectadora que va
explicar que l’havien criat els seus avis i que havia vist reflectides moltes
situacions que ella havia viscut. O la mateixa Annabel Castan ens va explicar
que la seva àvia es va enamorar i es va tornar a casar quan tenia setanta-cinc
anys. Un jove espectador ens va recomanar el llibre de relats Com
s’esbrava la mala llet, d’Antònia Carré-Pons (Club Editor), un recull
de contes protagonitzats per vells que ningú de l’equip havia llegit, però sí
Oriol Tarrason (a qui se li va preguntar, via whatsapp, després del col·loqui).
“Quan arribem a una certa edat, seguirem sent capaços de prendre decisions?”.
“Viurem de la manera que voldrem?”. I, la pregunta més important de totes:
“Estem vivint com volem, ara mateix?”.

Oriol Puig Taulé