Parlem amb Pep Pla sobre Abans que es faci fosc

La
vida ens pot posar paranys dels que resulta difícil sortir-ne. Això li passa a
l’Anna, una dona que treballa en una planetari tot explicant els visitants els
misteris de l’univers ignot. I ella, acostumava a mirar la immensitat i parlar
amb les estrelles s’enfronta  a una
infermetat dels ulls que progressivament la anirà deixant cega.

 Abans que es faci fosc del tot L’Anna, una
dona en molt caràcter i forta personalitat, es planteja qüestions vitals i,
sobre tot, com serà la relació amb la seva filla Maria. Pep Pla dirigeix a
Míriam Iscla en aquesta obra de Hattie Naylor (de la que coneixem Ivan i els
gossos). Un monòleg si, però un monòleg teatral en el que també parlant (en off)
la Maria, un tècnic, un òptic. Anna viu el se dia a dia plantejant-se con assolir
la seva discapacitat . No es però una obra trista sinó mes aviat un cant a la
vida i a mes te una final feliç. Per que? “Doncs perquè ella viu una mena de
dol en el que passa pe els cinc estats d’ànim típics en casos com aquest
(negació, ira, negociació, depressió acceptació), però aconseguirà assumir el
futur”, senyala Pla. L’Anna fa seu, especifica, el que va dir Saint Exupéry “que
hi ha moltes coses que no es veuen però que existeixen”. I ella en te probes
d’això per que  des la terra nomes veiem
un minsa part de l’univers, per que no ens adonem però la terra gira a mes de
mil kilòmetres per hora a l’espai sideral, perquè com deia el poeta es quan
dormo que hi veig clar. La troballa de l’obra, ens diu Pla, es com el viatge
per l’univers, amb un llenguatge molt assequible,  s’identifica amb el viatge interior a la seva
anima que a la fi reafirma la nostra insignificança i també la forçà interior.

La proposta
te elements visuals i sonors força potents. Els primers fruit del treball de
Vicenç Vilaplana, col·laborador de, entre altres, Agrupació Señor Serrano, i els
segons del de Toni Ubach que ens farà sentir els sons i sorolls del silenci que
regna a l’obscuritat.

SANTI FONDEVILA