Uns convidats d’excepció

Joao Lima i Iris Heitzinger són dos dels convidats de Big Bouncers a participar en el cicle que els hi dedica el Mercat de les Flors de l’11 al 14 d’abril i del qual us hem vingut parlant els darrers dies.

Morder la lengua és una creació signada a sis mans per Anna Rubirola, Joao Lima i Cecilia Colacrai. Entenent el cos com a material lingüístic, han posat el focus en les múltiples dimensions que pot tenir un diàleg, descol·locant el significant i el significat a través de noves relacions entre gestos i paraules. De nou, el joc i una nova mirada sobre lescoses comunscentren la proposta.

Hem parlat amb el coreògraf i performer brasiler sobre la col·laboració amb Big Bouncers.

En quin moment sorgeix la vostra relació artística? Quan vaig arribar a Barcelona fa 10 anys vaig conèixer a Cecilia Colacrai, vam fer classes junts i al cap de poc temps ella em va convidar a fer una creació conjunta, de la qual va néixer Azul como una naranja. Vam treballar a La Caldera i la peça va representar-se a diversos llocs de Catalunya i Argentina. Després vam continuar col·laborant, com assessors i assistents en diferents projectes. De fet, havia estat convidat a formar part del col·lectiu Big Bouncers, però una gira de diversos mesos pel Brasil em va impedir trobar-nos a l’inici del procés i cadascú va continuar el seu camí.

Que us uneix? Compartim un interès profund per la investigació, una recerca de mirades que fan de la dansa un àmbit de coneixement. També la idea de que no hi ha fronteres entre el teatre i la dansa. No ens interessa separar sinó utilitzar eines coreogràfiques i teatrals jugant amb instruments de composició que permetin que ambdues disciplines generen noves dramatúrgies. En Morder la lengua ens posem davant el gest i la paraula, són dues capes que friccionen, divergeixen… i hi ha jocs que es despleguen i que provoquen un estat d’atenció que permet associacions amb capacitat de trobar-li sentit a les coses.

Per què hem d’anar a veure-la? Perquè té moltes lectures, és directa i propera al públic, transitem per l’humor i el que és lúdic però també per zones més subtils. El públic es pot sentir identificat, és molt accessible. I una cosa més, és una obra senzilla pel que fa a la posada en escena però s’obre una dimensió de proximitat, de tu a tu.

Una aproximació a la identitat femenina

A Wallflowering Françoise Boillat i Iris Heitzinger ens parlen dels rols d’un gènere femení atrapat entre normes i expectatives. Inspirada en l’obra de les fotògrafes Francesca Woodman, Cindy Sherman i Chantal Michel, el duet es va estrenar el març del 2017 a l’ARGEKultur de Salzburg. A Catalunya coneixem bé a la coreògrafa i ballarina Iris Heitzinger gràcies als nombrosos projectes que ha desenvolupat els darrers anys amb diferents artistes locals.

Que tenen en comú el teu món creatiu i el de les Big Bouncers?

Hem compartit projectes i tenim en comú el fet que treballem diferents aspectes de la improvisació. En aquesta peça en concret amb la Françoise, l’actriu, parlem sobre la representació i el fet femení. Les Big Bouncers a O.V.N.I tracten diferents maneres de presentació dels objectes, parlen de la sobreproducció i l’abundància d’objectes a la vida fins al punt que de vegades són més importants que les persones; mentre que nosaltres a Wallflorwering juguem amb la idea d’un cos femení que està en mode representació, de ser belles, simpàtiques, complaents, de com el cos deixa de ser humà per convertir-se en una màquina de representació, i és aquesta la idea que ens connecta.

De quina manera està present l’obra de Woodman, Sherman i Michel?

Les tres van servir de punt de partida perquè cadascuna d’elles va treballar la imatge femenina de la seva època. Estan presents en aquest sentit, no pas les seves obres. L’estètica de la peça té un aire pop, forma part del joc allò exagerat, desmesurat, i Michel i Sherman, per exemple, jugaven amb aquesta exageració de l’estereotip.

Que veurem a la peça?

El llenguatge està entre la dansa i el teatre i veurem a dues dones que travessen diferents personatges i treballen des de la retenció del seu ésser per adaptar-se; des del moment que no troben sortida en les seves representacions es manifesten com a éssers vulnerables. És una feina de persistir en una idea per travessar-la i anar més enllà. Hi ha també una instal·lació sonora molt potent en quadrifonia.

Morder la lengua 14 d’abril, sala Pina Bausch

Wallflowering 12 i 13 d’abril, sala Ovidi Montllor

www.bigbouncers.info