Raphaëlle: assajant identitats

No m’amago. Els anteriors treballs de la
companyia La Conquesta del Pol Sud m’han semblat excel·lents. Primer
‘Nadia’, la noia afganesa que explicava en primera persona el tràngol
de la guerra d’Afganistan i el règim dels talibans. Després
‘Claudia’, testimoni de nena robada durant la dictadura argentina que
després, en edat adulta, ha de reencaixar el seu nom i la seva nova
família. La companyia tanca la trilogia amb ‘Raphaëlle’, de nou un
testimoni de dona que treballa el complicat trencaclosques de la
identitat, en aquest cas en relació amb la transsexualitat.

Gràcies
a les activitats al voltant del cicle Factoria Grec, un grup
d’espectadors ens vam poder colar en un assaig del nou espectacle. La
perspectiva és enriquidora, ja que quan faltaven menys de 15 dies
per a l’estrena de la proposta dins del Festival Grec vam poder veure
algunes de les costures d’una peça prometedora. En primer lloc per
l’interès del personatge de Raphaëlle Pérez, una jove transsexual
francesa que per primer cop mostrava en públic la seva història
articulada a través dels recursos del teatre document característics
de la companyia. Raphaëlle es distingeix per una forta presència i
un magnetisme que auguren un futur prometedor a l’espectacle.

El
fragment que vam poder veure era l’inicial, que narra els primers
anys de la protagonista a Rouen, Normandia, la seva ciutat de
residència dels anys del despertar de la personalitat. Els detalls
seleccionats –encara per ajustar, com va reconèixer la companyia–
ja mostren tota la concisió i expressivitat d’altres espectacles de
La Conquesta, amb una acurada selecció de fragments narrats,
enregistrament en vídeo per crear l’ambientació i petites escenes
dialogades que situen el personatge dins l’acció. El breu fragment
mostrat va complir la seva funció i ens va deixar amb ganes de
més.

El col·loqui posterior amb els assistents a l’assaig i
la companyia va servir per plantejar dubtes al voltant del procés de
creació d’una peça tan sensible, un espectacle que treballa
material real i compta amb un testimoni directe de l’acció com a
protagonista. La conversa, a més, ens va servir per desvetllar
algunes de les claus que serviran per interpretar l’espectacle. D’on
surt el material de l’obra? Carles Fernández Giua, director i
meitat, al costat d’Eugenio Szwarcer, de la companyia ens ho explica:
“El procés de treball implica parlar milers d’hores amb els
nostres protagonistes. Hores que ens serviran per documentar-nos. A
més fem viatges, fotos, vídeos i després fem una selecció amb
l’objectiu de despertar les emocions dels espectadors”.

A
la pregunta sobre per què triar tres personatges femenins per a la
trilogia, Fernández Giua ho tenia clar: “Estem davant d’una
revolució respecte de la identitat de gènere, i en aquest sentit
les dones juguen un paper central”. També hi va intervenir la
protagonista, Raphaëlle Pérez, que confessa que viu l’espectacle
“com una oportunitat de poder visibilitzar les nostres històries
de dones trans”, un col·lectiu que encara avui ha de lluitar en
contra molts estigmes.

El resultat es podrà veure entre el 12
al 15 de juliol en el teatre del CCCB. Jo de vostès no m’ho
perdria.