Article sobre Grito Pelao

Un espectacle de Rocío Molina pot agradar o
pot exasperar, però el que mai deixa és indiferent. Hi ha un sector de públic
que la venera mentre que un altre se sent traït davant la forma que té
l’artista d’entendre el flamenc: una comunió entre l’essència dels seus orígens
i  una llibertat d’innovació que no
coneix fronteres.

Exigent amb ella mateixa fins a límits que la
fan entrar en trànsit i arribar a una obsessió 
física i emocional extrema, Molina s’ha anat refermant mitjançant un
flamenc que neix de les entranyes per expandir-se a través de tots els porus
del seu cos. Un cos que no té els cànons de bailaora
però que ella ha sabut modelar a base d’una voluntat fèrria, amb la
intel·ligència de sobreposar el sentiment a la forma i de mantenir-se fidel al
seu esperit innovador. Un esperit que l’ha portat a conjugar pals tradicionals
del flamenc amb moviments contemporanis, tot per tal de narrar un món oníric i
unes històries que cremen dins el seu cos i la seva ment.  Narracions on la figura de la dona es veu
reivindicada i sublimada, no tan sols a través d’un moviment que suggereix més
que afirma i d’un zapateado que es conjuga amb unes línies corporals altament
trencadores, sinó que, també, gràcies a un embolcall escenogràfic hipnòtic que
aporten pinzellades de modernitat a les obres.

Al llarg de la seva carrera Rocío Molina,
Premio Nacional de Danza del Ministerio de Cultura, ha col·laborat, entre
altres, amb figures com Antonio Canales, Maria Pagés, Miguel Poveda, La Chana,
Israel Galván i  Honji Wang ballarina
alemanya de procedència coreana amb qui ha compartit escenari per oferir un
tremat de flamenc i  hip hop.

Ara, Rocío Molina afegeix un nom a la llista
dels seus col·laboradors, el de Sílvia Pérez Cruz, una cantant emblemàtica amb
qui comparteix, Grito Pelao, un
muntatge que parla d’una dona sense parella, lesbiana, que desitja tenir un
fill. Desig que la pròpia bailaora
sent en el seu cos a l’extrem de dur-lo a viure un procés d’inseminació,
motivat per anhel de tenir un nadó.

A l’escena, dues dones uneixen ball i cant
mentre una tercera, la progenitora de la bailaora,
assumeix el rol de mare.

Mare, una paraula que és present a la soleá, un pal molt especial per la
bailaora: la soleá és el cant mare, ja no
és només compàs, és una forma d’estar a l’escenari  on si no hi ha veritat es nota envasada des
del primer moment.

Per la seva banda, la prolífica Silvia Perez
Cruz, que ha compartit projectes musicals amb Lluís Llach, Gino Paoli, Jorge
Drexler, Toti  Soler, entre altres, i ha
treballat amb produccions teatrals i cinematogràfiques que l’han fet
mereixedora de diversos Premis Max, Gaudí i Goya, aporta al muntatge no tan
sols la seva presència física, sinó que expressa la seva generositat i
delicadesa a través d’una veu exquisida en una tria de cançons que acaronen el
desig de ser mare de Rocío Molina i entre les quals hi ha Tango de la Vía Làctea: De la
via Láctea, del pecho semenal  amor
probeta latido de hospital (…)

En aquest món de dones hi destaca el nom d’un
home, Carlos Marquerie, artista plàstic, autor i director teatral i una de les
figures més rellevants de l’avantguarda espanyola de les últimes dècades. La
imaginació plàstica i l’autoria dramàtica de Marquerie han estat presents en
vàries

obres de Rocío Molina com Cuando las piedra vuelen (2009), Afectos (2012) i Caida del
cielo (2016) i ara posa matisos i intensitat, ombres i llum a Grito Pelao, un muntatge que Rocío
Molina i Silvia Pérez Cruz pariran el 6 de juliol al Festival d’Avignon per
després presentar-lo dins el marc del Festival Grec de Barcelona.

Montse Otzet