Crònica assaig obert de FALSESTUFF

L’escena 4 comença a
la fàbrica, un espai buit, gris i metàl·lic. En Boris Kaczynski crida violentament
i amenaça a la resta de personatges amb una pistola. Busca l’André Féikiévich,
el falsificador. En Nao Albet i en Marcel Borràs, impulsors, dramaturgs,
directors i protagonistes de l’espectacle, entren a escena disfressats de cowboys.
Confessen que un cop van veure a l’André. Els propis actors manipulen el
decorat i, de cop, la fàbrica s’ha transformat en un poblat de l’oest. En Nao
agafa la guitarra i comença a tocar. I així entrem en una dimensió imaginada en
la que se’ns representa, a l’estil americà i a ritme de cançons, un fragment de
la història del misteriós personatge i del seu company Tom, convertits ara en estafadors
vaquers.

El passat dimecres i dins el
Factoria Grec, un grup d’espectadors vam poder tafanejar una estona de l’assaig
de Falsestuff, l’esbojarrada proposta
del TNC. Amb una trama propera al thriller i centrada en una rocambolesca
investigació, l’espectacle, que durarà més de tres hores amb entreacte, és un compendi
frenètic d’estils, llums, sons, música en directe, micròfons, vestuaris,
decorats, efectes… Amb tants elements és normal que, a tres dies d’haver
entrat a la sala petita, l’equip encara estigués ajustant una tècnica
terriblement complexa. A tall d’exemple, els subtítols, que seran claus en
l’obra: L’escena que vam veure és en anglès i castellà, però durant la funció s’escoltarà
també català, francès, italià, flamenc, holandès, alemany i fins i tot rus,
lituà i xinès. I és que l’equip el componen un compendi d’artistes internacionals
de diferents disciplines. El col·lectiu establert a Brussel·les Kuiperskaai hi aporta les
interpretacions de l’actriu i ballarina Romy
Louise Lauwers i del músic i performer Victor
Lauwers, però també l’escenografia ideada per Oscar van der Put i la col·laboració de la directora d’escena Lisaboa Houbrechts. A escena hi veurem
també al clown americà Jango Edwars,
a l’actriu lituana Diana Sakalauskaité,
a l’actor i músic francès Naby Dakhli,
al creador, performer i ballarí austríac Thomas
Kasebacher,  a la ballarina  xinesa
Sau-Ching Wong i a l’actriu Laura Weissmahr.  

Acabat el fragment
que ens van permetre veure, encara ultimant detalls i amb els nervis d’una
setmana abans de l’estrena, en Nao i en Marcel no es van poder quedar al col·loqui
posterior, en el que els assistents vam passar a la terrassa del teatre per
comentar impressions i refrescar la trajectòria dels creadors. Entre la veritat
i la mentida –tema central de l’obra- , vam conversar sobre les increïbles
aventures d’aquest parell de joves que encara no arriben a la trentena i ja han
dirigit al Lliure i al Nacional en diverses ocasions. Diríeu que es van conèixer
estudiant dramatúrgia i direcció a l’Institut del Teatre? Doncs no. Cap dels
dos té estudis en aquestes matèries i, de fet, precoços els dos en l’àmbit
escènic, es van trobar per primer cop actuant en un muntatge teatral als 14
anys. És cert que van adaptar una obra del 1895? Hi tant! Al 2012 van fer La monja enterrada en vida, una gamberra
adaptació d’un text de Jaume Piquet protagonitzada
per en Pol Lopez i l’actriu xinesa Shang-Ye que, per a que us
feu una idea del to, utilitzava en el seu tràiler
la sintonia de Bola de drac. Àlex Rigola els va encarregar un espectacle
quan tenien poc més de 20 anys? Si, va ser al 2010 dins del cicle Dictadura-Transició-Democràcia del
Teatre Lliure. Utilitzen pistoles en tots els seus espectacles? A Los esqueiters, estrenada al Temporada
Alta al 2014 i reprogramada a la passada edició del festival Terrassa Noves Tendències,
no n’utilitzaven, si bé és cert que les armes són elements molt recurrents en
les seves creacions – ja ho declaraven al 2009, a la sinopsi
de la seva segona obra Guns, childs and
videogames-.

El ritme trepidant,
els múltiples girs dramàtics, l’humor negre, el joc escènic, la ruptura de la
4a paret, la metateatralitat i els múltiples referents cinematogràfics són
alguns altres dels trets característics de la seves creacions.  I és que amb més de 10 anys de treball
conjunt i arribant amb aquest al seu 9è espectacle – a part de les múltiples i eclèctiques
aparicions televisives, teatrals i cinematogràfiques que han fet per separat-
podem dir que són un duet amb un segell molt personal. Després de les seves
últimes Atraco, paliza y muerte en Agbanaspäch
(2013) i Mammón (2015), el jove i
creatiu terratrèmol escènic torna al Grec amb tota la força preparat per
deixar-nos un cop més amb la boca oberta. 

Alba Cuenca
@Herronita93