Crònica de Un grupo de performers mira hacia el oriente

Aquestes darreres setmanes hem pogut visitar els assajos d’Arrogante
Albino a la Nau Ivanow i ser testimonis d’una fracció del seu procés
creatiu. Aquesta companyia de joves mexicans han rebut una beca per portar el
seu projecte a Barcelona, després de tenir bona rebuda al seu país en
l’anterior i primera producció teatral. Podrem veure l’estrena d’Un grupo de
performers mira hacia el oriente el proper dia 24 de maig a la sala
Atrium.

El col·lectiu Arrogante Albino es va formar l’any 2015 a
Guadalajara, Mèxic, per donar resposta a les inquietuds escèniques d’onze
artistes a partir de la creació col·lectiva, l’horitzontalitat i la relació amb
l’espectador i la memòria.

Un grupo de performers mira hacia el oriente és la segona obra de teatre d’aquest
col·lectiu, que ha fet diverses performances. Per dur-la a terme era necessari
que el grup se separés en dos, idea que els va engrescar des de bon
començament. La tria es va fer de forma natural, la meitat del grup que tenia
més disponibilitat viatjaria cap a Barcelona i l’altra meitat treballaria des
de Mèxic.

Així doncs, cinc membres d’Arrogante Albino són a Barcelona des de
l’11 d’abril juntament amb la Isabel Rodríguez que és la dramaturga que
els ajuda en aquest projecte concret. La Natalia Martínez i el Jesús Estrada aquesta vegada faran
també de codirectors perquè van ser els ideòlegs de gran part de la proposta.
L’equip l’acaben de conformar les actrius Carolina Vázquez-Chau, Elizabeth
Tapia i Karla Sosa.

De totes maneres el mètode de treball és molt horitzontal, tothom participa
en la creació de material. Cadascú és responsable de desenvolupar una escena
per la seva banda i després les posen en comú i, de forma natural, es va creant
un entramat al qual cal afegir-li coherència i dramatúrgia per acabar polint-ho
a nivell estètic.

De la primera a la segona visita que els vam fer, amb tan sols una setmana
de diferència, ja hi va haver força canvis, reducció d’escenes i transformació
d’idees. I és que justament d’això tracta la seva proposta i la manera com han
decidit explorar-la, que es fonamenta en el canvi i la transformació constants
que van experimentant durant tot el procés de l’experiència que estan vivint.
És així fins al punt que es plantegen la possibilitat que els canvis no
s’aturin amb la primera presentació davant del públic i l’obra segueixi
evolucionant amb el temps.

El fil conductor són els desitjos que cadascun d’ells han vingut a fer
realitat a Barcelona. Es guiaran pels seus capricis escènics, jugant amb el
límit entre la realitat i la ficció com una crítica als metarrelats, a les
“narracions oficials” i la post-veritat. Tota l’obra serà una barreja entre situacions reals viscudes en primera
persona i d’altres de ficcionades. El públic no sabrà què és què. És una
pel·lícula sobre una obra de teatre.

Volen obrir sempre el procés de creació donant peu al debat col·lectiu i
rebutjant la figura tradicional del director que delimita tot el procés i
promovent les diferents estètiques i nocions dins un grup. Hi ha directors,
però la seva funció és jugar i estirar de les propostes que sorgeixen.
Propostes que, de fet, pel coneixement global que tots tenen de tot el procés
ja estan naixent de forma natural amb una coherència estructural.

La Carolina Vázquez-Chau va viure la possibilitat de parlar català com un
regal! Més enllà de l’obra també els hem preguntat per l’experiència en si, que
els ha sorprès en diversos aspectes; com ara la sort que tenim de disposar de
biblioteques per a cada barri, la naturalitat amb que ocupem els espais públics
i en fem ús, l’accés a múltiples fonts d’informació i l’habilitat de canviar
d’idioma per adaptar-nos a l’interlocutor que tenim al davant.

Han treballat també en la idea de sentir-se foraster en una realitat
viscuda per tot l’entorn menys per un mateix, idea que ha impulsat l’obra en
una direcció que inicialment no es plantejaven: la situació de l’estranger.

Malgrat les dificultats burocràtiques viscudes a Mèxic per poder venir, un
cop aquí destaquen haver rebut molt bona acollida i tracte tant de la Nau
Ivanow com del veïnat de la Sagrera.

Evidentment també els hem preguntat pel moment polític que estem vivint,
sobre el que “sorprenentment” no som els primers a preguntar. Ells ens responen
afirmant sorpresa en trobar-se una realitat diferent a l’anunciada pels seus
mitjans de comunicació, alimentats bàsicament pels mitjans espanyols. També ho
comparen parcialment amb la situació que està vivint Mèxic ara mateix, on hi ha
una gran fractura social i escalada constant de tensió de la qual, per cert,
aquí en som grans ignorants.

En preguntar pel debat de gènere els d’Arrogante Albino ens comenten
que aquest és un tema que treballen habitualment, impulsats per l’abús que va
patir una de les seves integrants per part d’un actor de renom, extern al
col·lectiu, durant una de les seves performances. La companyia ho va denunciar
i fer públic en el seu moment i des d’aleshores és un tema amb el que estan
compromesos i, de fet, afirmen veure el feminisme com un pas natural en
l’evolució de tota societat.

Val a dir que un cop aquí han notat poca pressió masclista, especialment en
comparació amb el que viuen diàriament a Mèxic, però sí que són capaços de
posar-nos un exemple. Fet que ens recorda que encara tenim molt camí a fer en
aquest sentit.

Us animem a veure el resultat d’aquest complex i canviant procés! Ens
trobareu en el col·loqui post-funció del 31 de maig. Honestament nosaltres ja tenim ganes de veure quin en serà el resultat
final.

Joana Cortils
Quelot Martín (@quelcom_)