Prèvia sobre “Protagonist” de Jefta van Dinther i el Cullberg Ballet al Mercat de les Flors.

Aquest cap de setmana podreu veure un dels plats forts de la programació internacional del Mercat de les Flors: “Protagonist”, de Jefta van Dinther i el Cullberg Ballet. Del 2 al 4 de febrer. 

…

Només cal veure les fotografies de l’espectacle,
dedicar cinc minuts xafardejant a internet per adonar-se’n que els espectacles
del coreògraf Jefta van Dinther són altament viscerals i viatges per tots els
sentits. “Pot transformar l’espai, el so, la llum i els cossos en drogues
performatives”, escriu el crític d’art i dansa austríac Helmut Poelbst. Van
Dinther (Utrecht, 1980) és un coreògraf i ballarí que va créixer a Suècia,
actualment treballa a cavall de Berlín i Estocolm, i com la majoria dels
coreògrafs freelance, també per tot
arreu. Des d’una aproximació de la fisicalitat del cos molt rigorosa ja sigui
en espectacles de gran com petit format. Entre les seves obres destaquen, per
exemple: IT’S IN THE AIR (2008), GRIND (2011), THIS IS CONCRET (2012) The Plateau Effect (2013) creada amb el
Cullberg Ballet.

Aquesta setmana Jefta van Dinther presenta al
Mercat de les Flors Protagonist amb
el Cullberg Ballet, una companyia sueca fundada per la llegendària Brigit
Cullberg el 1967 que sempre s’ha distingit per la innovació escènica, i el
carisma i la tècnica dels seus ballarins i ballarines. Així doncs, Protagonist uneix una companyia
històrica amb un dels grans talents coreogràfics actuals. Una setmana abans de
la seva actuació a Barcelona truco a Jefta van Dinther per conversar sobre què
és Protagonist. Un títol que crida
l’atenció per la seva simplicitat, però que alhora planteja mil i una
preguntes. Qui és el protagonista? Què implica voler o no voler ser-ho? Com ho
trasllada als cossos dels ballarins? Però, abans d’entrar en aquestes qüestions
“posthamletianes”, volia saber com va anar a parar a la dansa i la coreografia.

Clàudia Brufau: Com i per què vas començar a
ballar?

Jefta van Dinther: Vaig començar a ballar quan
tenia uns disset anys. Estava en una escola molt elitista; i creia que faria una carrera acadèmica. Un amic em va portar a una classe de ball i el
professor que era molt entusiasta tenia un programa que va animar a seguir, i li vaig fer cas. Així que vaig passar de no ballar
a de sobte anar a classes de dansa cinc dies a la setmana. En aquella època,
això va ser una mena de resposta al fet que tot em resultava molt fàcil. I en
canvi, la dansa em va fer pensar: “ostres, això sí que és un repte”. Així que,
només un any més tard vaig fer una audició a la School of Arts d’Amsterdam
(MTD) i vaig començar una formació i educació en dansa contemporània
professional.

CB: Com et vas adonar que volies ser
coreògraf, a part de ser intèrpret?

JvD: Després de passar per l’MTD vaig ballar
amb la companyia d’aquesta escola i durant alguns anys vaig treballar amb uns
quants coreògrafs com a freelance.
Aquests coreògrafs dirigien el treball, però tothom i sobretot els ballarins
érem molt influents en el procés creatiu. Així que, fins i tot com a ballarí,
sempre em considerava autor, no del treball, sinó d’una certa part de l’obra.
Així que ja tenia aquest tipus de perspectiva, i crec que el canvi cap a
iniciar un projecte jo mateix, buscar financiació o la creació de xarxa no
va ser un salt tan important. Al començament, m’interessava més indagar en certes
coses que encara no havia respost com a intèrpret. Així que els meus primers
projectes es van centrar en la dansa, en comptes de “vull expressar alguna
cosa”. De fet, al principi m’enfocava cap a la recerca del moviment.
Però molt ràpidament, i de manera natural, també vaig començar a voler
comunicar-me cada vegada més.

CB: Què t’interessa comunicar o explorar en
les teves peces? Quin tipus de temes t’impulsen a iniciar un projecte?

JvD: Pel mateix motiu que vaig començar a
ballar; perquè necessito desafiar-me a mi mateix. Crec que, en general, en el meu treball sovint tracto
temes o conceptes que encara no he descobert; així que m’imagino allò que m’és
desconegut. Sovint treballo amb fenòmens desconeguts que poden ser perceptius
en el contingut, o a través de la narració o la psicologia. Sempre abarco un
tema o concepte que no entenc completament. La posada en escena d’això també és
un procés de recerca. De fet, no sé on arribaré al final. Comença amb uns temes
bastant generals i la posada en escena també és un procés de recerca per conèixer millor allò desconegut, però al
mateix temps deixo espais per no proporcionar totes les respostes.

CB: Havent titulat “protagonista” un
peça de grup, crec que provoca moltes preguntes a l’espectador. D’on surt i què
et proposes a Protagonist?

JvD: El tema de la peça va sorgir arrel del
què m’estava passant. Estava submergit en la meva pròpia psicologia pensant
molt en el què passa a la gent en un moment de crisi. Jo diria que la peça posa
en escena un moment de crisi. Una crisi molt  personal, però al mateix temps una història molt comú sobre
allò que ens succeeix quan arribem a un punt en què ja no podem connectar
amb el que els envolta. Com un determinat bloqueig que crea una dissociació i
aquesta es manifesta sovint en com ens relacionem amb el nostre
entorn. Tenim un estat saludable quan hi ha un equilibri entre la vostra vida
interior i la exterior: com et sents en relació amb la gent que t’envolta.

Crec que Protagonist
tracta aquestes preguntes. De com pertànyer i de com se sentir-nos connectats, a
través de molts conflictes i alienacions, però també a través de compartir i
acceptar els altres. La peça intenta treure l’entrellat. I el títol (Protagonist) emmarca la visualització
preguntant constantment a l’espectador qui és el protagonista d’aquesta obra,
oi? És una comunitat de catorze-quinze ballarins i estan contínuament a la
recerca de qui és el protagonista. No sempre volem ser el protagonista. De
vegades ens han adjudicat el rol. Per tant, es tracta de preguntar com es
generen aquests rols.

CB: En una crítica que vaig llegir sobre Protagonist el crític començava l’article amb: “un crit per cridar l’atenció”. D’on surt aquesta angoixa o desesperació? 

JvD: Hi ha un sentiment de desesperació i
violència i desolació en la peça. Crec que és molt present en la primera part
de l’actuació. És bastant intens. Es tracta de la vida d’aquestes persones,
dels seus passats. Entren en un espai de negociació, en el qual estan carregats de les respectives històries. La peça desencadena el que tenim dins nostre, les nostres històries.

La segona part de la peça projecta cap al
futur. Em refereixo a la dificultat que tenim de ser presents en la nostra
societat contemporània. La gent està tan obsessionada amb el futur. En
realitat, és molt difícil tenir una conversa amb algú que no estigui relacionada amb el passat o el futur. Vull mostrar aquesta relació entre el
passat, el present i el futur i l’obstinació pel passat i el futur.

CB: Suposo que aquesta peça ha estat molt
exigent per als ballarins durant el procés de creació, així com durant les
actuacions.

JvD: L’única raó per la qual ha funcionat és
perquè els ballarins van confiar en mi, ja ens coneixíem, i això ens va
permetre portar a terme aquesta obra. Acabem de presentar-la a París, i hem
rebut molts comentaris sobre la gran implicació que tenen durant la funció. Els
demano que omplin la coreografia amb la seva pròpia memòria, sentiments i
subjectivitat, però també hem treballat a partir d’un tipus de ficció.

Bàsicament, un moviment de braços o un moviment
de cames és més aviat una manifestació d’una coreografia interior que està
passant dins del ballarí. Així, fins i tot si un ballarí està assegut i mirant,
ell o ella està ballant contínuament a través de moviments interns. En
realitat, quan els observem de prop, passen moltes coses, com si tinguessin un
malson o un somni. Veuràs tota una història a través dels seus rostres, i
després dels seus cossos. La coreografia exterior és com un desencadenament o
una manifestació d’aquesta coreografia interna.

CB: Creus que podries haver aconseguit la
mateixa qualitat o intensitat amb una altra companyia?

JvD: Rebo ofertes. Però crec que no he posar en
circulació peces que no estan al nivell que desitjo. el Cullbergballeten és la
companyia que pot fer millor el meu treball. I això es deu a que són una
institució “suau”. Per descomptat són una institució i també la companyia
contemporània més gran de Suècia, però tenen en molts aspectes una filosofia molt
similar a l’escena freelance. Per
tant, sento que no estan tan lluny de com m’agrada treballar. I, per
descomptat, amb ells puc obtenir certes condicions de treball que només puc
somiar en altres llocs.

CB: Els ballarins són òbviament necessaris en
el procés de creació de la peça, però tu també comptes amb els dissenyadors de
so, il·luminació i espai des de bon principi, oi?

JvD: Sí, tant en David Kiers (disseny de so i
música) i Minna Tiikkainen (disseny lleuger), hi són, normalment, des de
l’inici del procés. Depèn molt de cada obra. De vegades la llum té un paper
molt destacat, i d’altres, tot en general. Però en el cas de Protagonist, el so té un paper molt
destacat amb la cantant ELIAS, la veu que sentim parlant i cantant durant tota
la peça. Tota la música està especialment creada per a la peça, excepte una
cançó.

CB: Què has experimentat de nou amb la creació
i les funcions de Protagonist ?

JvD: Jo diria que Protagonist és el meu treball més personal. Vaig escriure el text
de la peça quan estava passant per un moment de crisi. I, per tant, el resultat
és més narratiu. Volia escenificar una cosa que em preocupava molt, en comptes
de treballar en un nivell de percepció. Vaig voler transferir-lo al cos i a
tots els mitjans dels meus col·laboradors. I també necessitava algun tipus de
resolució dins de la peça, la qual cosa era totalment nova per a mi. Acostumo a
treballar d’una manera més ambigua, potser d’una manera més subtil, però
aquesta vegada he sentit que volia parlar clar.

https://www.youtube.com/watch?v=nLHYjRu9Et8