No tot el ‘Mount’ és orenga

És el deure d’un artista portar la seva expressió fins a territoris indòmits, sorprendre amb la seva gosadia. En aquest sentit, el currículum de Jan Fabre és quasi irreprotxable. Còmode en la seva posició al centre de la polèmica, en la seva faceta de director i coreògraf –en la d’artista plàstic és potser més reputat i menys transgressor– s’ha caracteritzat per conduir el seu llenguatge hibridat fins als límits de les seves capacitats, sobretot als últims anys. Si bé en la seva darrera visita al Temporada Alta 2014 ens va deixar freds amb el solo de dansa dedicat a son pare mort (‘Attends, attends, attends’), en la seva visita a Madrid ha complert de forma sobrada les expectatives. Les 24 hores de la performance orgiàstica ‘Mount Olympus’ van aixecar una polseguera com poques vegades s’havia vist al sector teatral. A excepció de mitges veritats o directament falsedats abocades pels mitjans que vigilen la recta moral conservadora, poques crítiques s’han llegit que entren al to i les formes de la proposta. És, doncs, un muntatge perfecte? En absolut.

Si li comprem la proposta al director belga és per atrevir-se a portar el joc del teatre més lluny, a fer-nos recuperar l’excepcionalitat del ritual teatral. Descompassant les rutines temporals estereotipades hem tornat a entrar a una sala com un fet insòlit mai explorat, quin goig! Algú ho va descriure molt encertadament com una “festa de pijames de la professió”. Però n’hi ha prou? Repetir, estirar, posar a prova la resistència del públic i dels actors, amb això ja s’omplen 24 hores? És absolutament impossible mantenir la tensió un dia sencer, ni tenir contingut amb densitat tot aquest temps si només es compta una trentena d’intèrprets. Així, no tots els moments van ser brillants, ans al contrari. Moltes de les lectures dels 33 mites convocats (Medea, Èdip, Antígona…) van ser esquemàtiques i superficials. Poc text, quan hi havia, i poques imatges de complexitat per abastar els materials convocats, tragèdies clàssiques i rituals de l’antiga Grècia. Calia estar familiaritzat amb el corpus hel·lènic per arribar a tancar el sentit de molts dels quadres. Entre el traç simplificat i l’elitisme de les formes, la proposta va expulsar gent. Tot i que és cert que no cal comprendre tot per gaudir de la plàstica irredempta de certs moments fabrians.

SEXE, VIOLÈNCIA I ESCATOLOGIA
Molt s’ha comentat el vessant escatològic: l’erecció, el ‘físting’, les vísceres i els animals morts (sexe explícit, malgrat el que s’ha publicat, no va haver-hi, a menys que considerem que ho és simular un coit amb un arbre o recitar un text amb un puny a dins de l’anus). Tots aquests elements són provocadors? Imagino que pels escandalitzats cronistes de l’ABC sí. En realitat, en l’art de la performance, body art o art físic –com li vulgueu dir– està quasi tot inventat, des del Cabaret Voltaire de 1916 a experiències tan extremes com la crucifixió de l’artista Sebastian Horsley o la desaparició al mar de Bas Jan Ader. Sense arribar a la bogeria, la provocació i els extrems estan molt presents en mestresses del gènere com Marina Abramović i Gina Pane que han elaborat rituals força més rics en l’àmbit conceptual dels que vam veure als Teatros del Canal, que en molts casos semblaven improvisacions per sortir del pas i arribar a omplir la jornada de contingut. Fins i tot a escala teatral, Angélica Liddell ha treballat amb la sang amb una profunditat simbòlica de moment no superada, per això el plasma simulat de Fabre no deixa de ser quètxup.

Des de l’excessiva fragmentació d’escenes, en molts casos inconnexa o indesxifrable, va faltar en general profunditat de concepte, riquesa en matisos o una voluntat d’enllaçar amb el present més enllà d’un ball de perreo o una referència al ‘Vogue’. Només en un context festiu encaixa la màxima de l’espectacle, el lloc comú de la bogeria com a veritat absoluta. I entre les altres premisses trobem també alguna redundància com l’animalitat de l’ésser humà o la corporeïtat del cos. De nihilisme, ja n’estem ben tips. I per veure porno anem al Bagdad, que allí és real. Per escandalitzar de veritat ja estan els rescats a la banca o la mort de refugiats cada dia. Tot i que sí, alguns moments sí que va treure les coses de polleguera, per exemple al monòleg misogin d’Hipòlit en què es denigrava la intel·ligència de les dones i per extensió la de tothom, per més que s’interpreti des de la ironia i faci referència als textos antics. No és que toqui la moral, toca l’ètica i el compromís.

I MALGRAT TOT…
Tot l’elogi del ritual de resistència no tindria sentit si, també, a ‘Mount Olympus’ no s’haguessin creat moments d’irrepetible bellesa. En els seus intents de crear ritme i apartar la part més violenta o escatològica, Fabre va saber copsar la iconografia més suggestiva de l’antiga Grècia. El seu coneixement del món antic resulta abassegador. No recordarem el tedi d’algunes coreografies poc elaborades reiterades fins a dir prou, però sí moments tan bells com la lluita de la batalla d’amor –amb cossos oliosos que primer combaten i després jauen abraçats–, o els jocs d’ombres que recordaven frisos i escultures, o el despertar pagà del matí de ressonàncies pretèrites. N’hi ha molts, i cadascú dels presents tindrà els seus. Perquè l’experiència és única i en aquest sentit contribueix que el mateix públic se sentís partícip d’un ritual inigualable. Una proesa barreja d’excepcionalitat i resistència col·lectiva que només es pot superar… amb una obra de 48 hores?

Mes informació sobre ‘Mount Olympus’ a la crònica d’Aida Pallarès i Xavi Pardo