• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • Home
  • /
  • Articles
  • /
  • Crònica 2 de “Nit de Reis”
ARTICLes
placeholder

per gestio_recomana

Crònica 2 de “Nit de Reis”

Publicat el: 11 de novembre de 2017

És normal que Nit de Reis, comèdia del gran Shakespeare dirigida per Declan Donellan, ocupi la portada del diari promocional creat per Temporada Alta, ja que la posada en escena de l’obra no podria ser millor. Ara bé, també és una posada en escena complexa per l’espectador català, ja que es tracta d’una obra russa (amb sobretítols en català), interpretada només per homes, i que juga tota l’estona amb el cromatisme blanc-negre. Potser és millor iniciar-se en Shakespeare amb companyies com la Parking Shakespeare, que transmet el text d’una manera simple i lleugera. Crec que es pot gaudir molt més la proposta escenogràfica de Donnellan si prèviament es té coneixença de la peça que es va a veure. Així, per exemple, els jocs lingüístics del text shakespearià són plaents.

L’11 i 12 d’octubre es podia veure al Teatre Municipal de Girona aquesta obra sobre l’amor i la identitat, Dvenadtsataia Noch (Nit de Reis), i per la resposta final del públic és clar que va ser tot un èxit. Si bé en un inici això pot desconcertar una mica que tots els interprets siguin homes, Eugeny Samarin, Andrey Zuzichev i Ilia Ilin fan una interpretació mestre en els papers corresponents d’Olivia, una comtessa rica, Viola, i Maria, una dama al servei d’Olivia. De fet, la interpretació més complexa i per això també la més divertida i sorprenent és la d’Andrey Zuzichev, l’actor que fa el paper d’una dona que, dins l’obra, es fa passar per home. Interpretativament, doncs, potser el punt més fluix és el del personatge Malvolio, el majordom d’Olivia, ja que, tot i que en un inici trobo encertat el seu caràcter sec, a mesura que avança l’obra, en escenes on el pes cau en ell, no creix prou emocionalment ni còmicament. Les paraules de Shakespeare mostren un personatge foll, amb lligacames grogues, per exemple; però dalt d’escena veiem un personatge que encara no ha arribat al seu límit grotesc, i que només duu uns mitjons grocs ocultats sota els pantalons, que en un determinat moment mostra una mica.

Cal dir que la introducció de l’obra ajuda molt a l’hora de presentar els personatges. Però com és possible que una obra d’inicis del segle XVII i interpretada en rus captivi tant un públic català? Es tracta d’una peça d’escenografia austera, mínima, d’acord amb la presentació inicial, però que dóna el joc suficient. Les escenes s’entrellacen de tal manera que mentre els propis personatges (que no actors) munten una mínima escenografia (taula, cadires), en desmunten una altra, i mentre acaben un diàleg, enceten el següent, fins el punt en què rèpliques de la primera escena i de la segona s’intercalen. I són aquests petits detalls els que marquen la diferència.

És cert que a l’inici podem pensar que la representació és molt basada en el text, però a mesura que avança, cada cop adquireix més moviment i ritme. La música dalt d’escena ajuda molt en aquest sentit i agilitza la peça. També donen un toc còmic el mapa de Girona, la cervesa Estrella Damm o la bossa de l’hipercor que apareixen en escena.

Per últim, cal anomenar Nick Ormerod, el director de l’espai escènic i el vestuari, ja que ha aconseguit envoltar tota l’obra de la dualitat cromàtica negre-blanc, tal com hem comentat. En la primera part, tant els personatges com tota l’escenografia és negre, fosca, si bé la segona part és clara, crema o blanca. Aquest fet lliga perfectament amb la temàtica shakespeariana, en un inici impregnada de dol i mort, però després d’alegria i amor. Així, doncs, el final de l’obra encara pren més força quan, tots els personatges es presenten vestits de blanc, feliços i correspostos, i Malvolio es presenta de negre ja que és l’únic que resta infeliç. Trobo que aquest final salva l’interpretació de Malvolio i deixa l’espectador amb el riure (que no només el somriure) a la boca, davant d’una obra i una posada en escena completament rodones.

Aneu a veure Shakespeare, aneu a veure Nit de Reis.

Laura Masmiquel Martí

Teatre Municipal de Girona, 10 de novembre de 2017

CRÍTIQUES RELACIONADES / Temporada Alta 2017

No hi ha crítiques relacionades

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat