Crònica de “La treva”

Després
de passar setmanes cobrint la guerra de l’Iraq, la Sarah –Clara
Segura-, una fotoreportera d’èxit, i en James –David Selvas-,
periodista, tornen al seu acomodat apartament, a Brooklyn, per
continuar amb les seves vides, i el que ha de ser un període de
cicatrització física i emocional que viuran tots dos.

La
relació, tocada per diversos motius, comença a viure, a més, un
procés de canvi gràcies a la influència que exerceixen dos
personatges més: en Richard –Ramon Madaula-, i la Mandy –Mima
Riera-. En James, fart de viure en una perpètua muntanya russa
d’emocions, decideix canviar les regles del joc que havien
preestablert i proposa a la Sarah que aquell període de treva pugui
convertir-se en quelcom permanent .

Al
marge de la problemàtica que viuen la Sarah i en James com a
parella, l’obra genera un discurs paral·lel sobre l’ètica del
periodisme de guerra. És ètic clavar l’objectiu sobre una mare
que acaba de perdre un fill? O, fins i tot, retratar l’horror
d’algú que agonitza, sense moure un dit només que per prémer
l’obturador?

L’obra
original –Time Stands Still-, del dramaturg Donald Margulies, es va
estrenar el febrer de 2009, essent tot un èxit a Broadway; a
Catalunya, ens arriba sota la direcció de Julio Manrique en una
coproducció de la Villarroel -on es va estrenar l’any passat-,
La Brutal i Bitò Produccions. A través d’una escenografia molt
intimista, càlida i molt nòrdica, a l’estil Ikea, anem
descobrint les intimitats d’una parella, la franquesa que mai
s’havien tingut i que l’horror viscut fora de casa ha destapat.
Els diàlegs sincers que mantenen els protagonistes, però també els
silencis incòmodes, recorden les pel·lícules de Woody Allen, que
sap com ningú com descarnar la veritat i les relacions
interpersonals. La música que ens acompanya al llarg de l’obra,
amb peces d’Arcade Fire, Albert Hammond Jr. o el millor jazz de
fons, ajuden a crear un ambient de canvi, de transició entre els
protagonistes. Sens dubte, hi ha un gran treball de fons amb
l’escenografia i els elements sonors, que ajuden a omplir els
moments on no es diu res, però es diu de tot.

Sens dubte és una petita joia que calia
anar a veure al Temporada Alta, amb uns actors de luxe, amb una Clara
Segura brillant i rebel a parts iguals i un David Selvas exasperat
per ser estimat de la manera que ell voldria i per trobar una mica de
serenor enmig d’un món ple de caos.

21 d’octubre, teatre Municipal de Girona