Crònica d'”El metge de Lampedusa”

 “Havíem quedat
avui? Perdoneu, hauria jurat que veníeu demà”. Pietro Bartolo se
sorprèn de trobar-nos en el seu petit ambulatori de Lampedusa (a mig
camí entre Sicília i Tunísia) però, tot i així, és un home
acostumat als imprevistos i comença a relatar-nos com de convuls és
ser la primera autoritat sanitària de l’illa, coixí de contínues
arribades d’immigrants que persegueixen el somni d’arribar a Europa.

Il dottore,
encarnat per Xicu Masó, se’ns mostra desgastat, no només pel que
suposa emocionalment haver de veure centenars de cadàvers i persones
amb cremades químiques, hipotèrmia i deshidratació, sinó també
per la impassibilitat que durant aquests 26 anys de professió ha
regnat, i continua regnant, als escenaris polítics d’Europa.
L’inquieta viure en un món on només importen les aparences i en el
que, si bé avui ens cau la llagrimeta per veure el cadàver d’una
criatura flotant al mar, demà farem vida normal. Els diaris, tot i
ser arbres de fulla perenne, perden les fulles i contínuament en
surten de noves que colguen les antigues en l’oblit. 

A l’obra, el mar
hi juga un paper destacat. Els roncs de les onades ofeguen milers de
veus que criden desesperades en perdre éssers estimats entre
llàgrimes salades. També el metge Bartolo va tastar en pròpia pell
la salabror angoixant de l’aigua salada que t’engoleix.
Tanmateix, també l’ ajuda a tranquil·litzar i asserenar-se:
“necessitava sentir l’olor de mar i omplir-me de paisatge”.

Miquel Gorriz, el
director, ha enfocat aquesta història verídica d’una manera tan
humil i despullada que, conjuntament amb una escenografia i
il·luminació austera, ajuda el públic a endinsar-se en la història
en un constant estat de desequilibri emocional. Una deliciosa obra de
teatre disposada a despertar la consciència i sensibilitzar aquelles
persones que, lluny de contemplar l’acollida com a possible opció,
la veuen com una invasió. Invasió? No! El mateix Bartolo manifesta
que, repartides, només seria necessari acollir una persona refugiada
cada 1400 habitants.

La llei del mar
sempre ha estat la d’ajudar els nàufrags. Potser ja comença a ser
hora d’aplicar-la a terra. 

Dissabte, 14 d’octubre al Teatre de Salt. Fa temporada a l’Espai Lliure de Barcelona fins el 12 de novembre.