Crònica de “Nit de reis”

Un cub, una taula i dues
cadires són els elements per desenvolupar una nova versió de la
cèlebre obra de William Shakespeare. Un triangle amorós, al que
acompanyen personatges reflexius i al mateix temps bufònics, amb un
naufragi com a punt de partida per a la coneixença de tots/es
ells/es. Una obra coral representada per 13 grans actors – que no
actrius – i músics.

Un detall a destacar, és
que la peça és íntegrament en rus. Per sort o per desgràcia
aquest idioma, a orelles pròpies, sona feixuc, amb pocs canvis
d’entonació i lleugerament desapassionat (sobretot si tenim en
compte que els personatges de l’autor original de l’obra,
acostumen a ser estrambòtics i turmentats per sentiments exagerats).
Tampoc ajuden a centrar-se en l’actuació els subtítols amb llum
verda que pengen del sostre de l’escenari, i que obliguen a la
platea a pujar i baixar la mirada de forma constant. No obstant, tots
aquests inconvenients, seran inexistents per a aquells/es que parlin
i entenguin el rus.

Amb
això em refereixo a la mostra d’habilitat i professionalitat de la
companyia dirigida per Declan Donnellan. Cadascun dels personatges és
representat amb habilitat i elegància, no només a nivell
interpretatiu, sinó també en relació al vestuari i a
l’escenografia. Els actors són la viva representació de la idea
de Donnellan sobre el teatre, amb un aire lleuger, desenfadat, però
al mateix temps donant veu a reflexions i monòlegs profunds. Una
combinació de moments d’humor i d’altres de dramàtics i
tràgics. Entre la primera part de l’obra i la segona, cal destacar
un interessant joc cromàtic que casa perfectament amb l’argument
de la peça teatral. El vestuari és senzill però precís i
suficient. Els espais es creen segons la necessitat de cada escena a
partir de 5 teles verticals de fons i una taula i dues cadires en
primer pla. Utilitzades amb gràcia i interactuant amb els actors,
generen contínuament imatges que talment semblen quadres barrocs.

En definitiva, una
representació molt completa, molt curosa a nivell escènic i amb un
final esplèndid que fa que deixis el seient a contracor i amb un
somriure.

dEstacaBle

1. 2 elements: una
   bossa de plàstic de súper i un mapa actual de la ciutat.
   Utilitzats amb enginy et fan riure per sota el nas.

2. El final:
   fantàstic. Un moment de disbauxa entre la sobrietat característica
   de tota l’obra

3. Professionalitat:
   dels actors. Just començat el segon acte, sona el mòbil d’un
   espectador de primera fila. L’actor que representa Cesario es
   dirigeix directament al públic, fa el gest d’agafar el telèfon
   acompanyat d’un “aloh?” i girant el cap, torna immediatament
   al seu paper.

Berta Rimbau