Crònica segon dia

La
Fira Mediterrània de Manresa és la fira de la diversitat per antonomàsia. En
una sola jornada tant hi pots trobar música, teatre, dansa, circ i jocs i
instal·lacions per als més petits com música, teatre, dansa, circ i poesia per
adults, com propostes transversals per a tota la família, incloses manifestacions
artístiques pròpies de la cultura popular com ara la imatgeria festiva, els
castells, els esbarts, els jocs tradicionals… Hi ha de tot i força i, com és
habitual, amb l’arribada del cap de setmana l’oferta escènica es multiplica
complicant (i molt) la tria. No es pot estar a tot arreu al mateix moment. Per
ara!

Només
divendres es podia escollir entre gairebé una cinquantena de propostes, que
aquest dissabte continua ampliant-se fins arribar a la setantena. Sota aquest immens
paraigua hem trobat espectacles recurrents als circuits convencionals –ja
siguin estrenes o repesques després de perdre’ls al seu pas pels teatres o altres
fires– i apostes més experimentals. Són aquestes les que ens han cridat més l’atenció,
pel seu caràcter de risc i transgressió. La tradició no està renyida amb la
innovació. Ja ho vam veure al concert inaugural ‘Saba!’ amb Joves Músics d’Arrel
i ahir en vam copsar un nou exemple amb ‘A vore’ de la coreògrafa Sònia Gómez, els
ebrencs Ramon i Carme Balagué, el grup de jazz d’avantguarda Astrio i el
castellonenc Pau Puig. Una estrena absoluta coproduïda per la fira amb el
Mercat de les Flors i l’Auditori de Barcelona que va entusiasmar el públic de
la Mediterrània després de fer-ne un primer tast ara fa dos anys a mode de
laboratori.

L’arrel
tradicional de les terres de l’Ebre, amb els seus “gaiteros”, jotes i
fandangos, va ser objecte d’investigació col·lectiva emmirallant-se cara a cara
amb la creació més contemporània. Ho van alertar a l’inici de la festa tot
cantant: “A vore aquesta colla on ens volen fer arribar!” i l’expectativa es va
acomplir amb èxit. Es va produir el mesclum. L’aproximació i barreja va ser
bidireccional, tant en la música com el ball. I si sobretot era la
contemporània Sònia Gómez qui reinterpretava la dansa meticulosament pautada de
Carme Balagué, finalment l’ebrenca va caure rendida al ritme desenfrenat de la
disbauxa. Tot plegat amb tocs d’humor coreogràfics dels mateixos músics i un
recull de remeis costumistes del folkore tortosí per afrontar el mal de pedra,
de pit o esquena, el fracàs social i també, específicament, la solteria
femenina.

Avui
i demà hi ha noves oportunitats de sorprendre’s amb més iniciatives artístiques
que furguen, barregen i es llencen sense por per descobrir el “què passaria si…?”.
Reptes per als més atrevits. Consulteu-los a l’itinerari de Recomana ‘Un tall de bull esferificat’. Aquí trobareu els tres recorreguts que us hem preparat
per orientar-vos en la selecció escènica.