La inastal·lació ‘Burn’

Em
costa molt trobar-li un sentit a una
representació/performance/obra/instal·lació. No sé ni com dir-li. Però m’és
igual. Hi entro, passejo. Sé que puc estar-me només una estona, no cal que m’hi
estigui les dues hores en què aquests ballarins/performers/actors/estàtues ho
donen tot en un espai de, calculo uns 10 metres per 10, potser. Això em dona
confiança: quan em doni la gana, piro. Però passa el temps i no deixo de mirar
el que hi passa, allà dins. I, al cap de poca estona, resultarà que el tema
s’haurà acabat. Que són les 22.30 i  que els nou artistes, suats,
extasiats, hiperestimulats, feliços, saluden. Això s’ha acabat.

Però
què he vist? Què m’he trobat en aquesta sala enfosquida de l’Hangar, que m’ha
captivat? Pantalles, capses, rètols, escales de pintor, una peixera amb boletes
de color torreagbar que venen ganes d’aixafar-les on els artistes es
banyen, un tiu que toca la bateria, una dona que manega un ordinador que fa de
taula de mescles, unes pantalles amb projeccions borroses o difuminades per una
cortina transparent, una muntura de cavall, una guineu dissecada, fotos de
tipus estranys escampades pel terra, una taula amb sushi (un pèl soso, he de
dir), una altra amb gotets de vi que, miracle, es van omplint constantment, una
gàbia. Un senyor gran que primer abraçava un osset de peluix, ara llegeix Lorca
amb cacofònic accent flamenc (holandès, no pas de Granada): “Quisiera que toda
mi alma entrara en tu cuerpo breve”. Tendresa, passió.

I
artistes que van a la seva: es contorsionen, ballen,corren, es llencen al
terra. Ara ens passa pel costat una noia en calces que camina a quatre potes
panxa amunt (allò que se’n diu fent el pont) , i una noia, nua, puja a una
escala de pintor, i un noi s’asseu per a que els espectadors li tatuïn el cos,
i una noia es fica dins d’una gàbia mentre una altres camina com una ànima en
pena. Ara la música contínua (electrònica, sons metal·litzats) s’atura i es fa
el silenci i, sembla, també la quietud. I ara un solo de bateria. I una cançó.
Alegria. I moviments corporals continus. Tot forma part d’aquesta poesia
visual.

Aquesta
companyia holandesa però multinacional afincada a Eindhoven (United Cowboys) té
25 anys de vida i, tot i que va començar amb propostes de moviment però
teatralitzades, ara desafien les convencions teatrals i han derivat cap a les
arts performàtiques, el terreny on volen demostrar que la narrativa és més
oberta perquè juga amb les impressions de cadascú.

 Tot
té una dramatúrgia, però molt lleugera. Tant, que no cal buscar-hi un sentit,
un missatge, un fil argumental. Cal deixar-se endur. Observar la instal·lació
viva i absorbir-ne les emocions que desprèn. Sense complexes, sense
complicacions. Ningú no ens ha de dir què ens volen dir, perquè aquesta
història, un s recorreguts amb infinits encreuaments, no ho seria sense el
públic, que és qui tafaneja, qui investiga, qui respira i qui treu les pròpies
conclusions. Si és que en treu. Ja està, ja ha passat. Sempre hi hagut un focus
d’acció on parar atenció. Sempre ha estat passant alguna cosa, encara que no
haguem sabut què era. Ens ha hipnotitzat, ni més ni menys.