Crònica amb The Mamzelles

“Todos
hemos visto que han estado subiendo y bajando las escaleras los
últimos meses”, diu la
germana experimentada de la família. Ha d’anunciar a les seves
germanes, en l’escena 4, que estan en perill. Que ningú les
protegirà més. Que s’han d’escapar. Clímax de tensió.

No cal
patir, saben el què és l’estrès. The Mamzelles prepara aquests
dies a la Nau Ivanow Mafia,
l’obra guanyadora de la beca Despertalab que organitza la sala Atrium
(on estrenaran) i la Nau ivanow (on se’ls facilita residència).
L’obra pretén fer compendre que l’amor del pare no és portar més
diners a casa, si no conviure el màxim amb els fills. Ho porten al
cas extrem de la màfia inspirant-se en la ndrangheta. però acabaran
parlant de situacions personals que l’espectador podrà reconèixer.
Tant el paper submís de la Nora de Casa
de nines com de les filles
d’aquest patriarca que ha mort violentament, no està tant lluny de
la situació diària actual.

Juguem
amb conceptes equivocats. Treballar per la família, és un concepte
caduc, fals. A la màfia sembla que tot l’esforç sigui per dominar
les màximes quotes de poder i guanyar terreny als contrincants.
Perquè els fills tinguin una situació més còmode i de major
benefici amb el menor esforç. Però, en realitat, és només una
mirada egoista, d’orgull, de patriarca que rep els agraïments de
tothom i ell se sent poderós. També a casa. Bàrbara Mestanza
codirectora del muntatge (compartit amb Paula Ribó), denuncia que ja
no val allò de “quan vingui el pare, estigues contenta que ve molt
cansat de la feina; que treballa per a què a nosaltres no ens falti
de res”. L’amor del pare a les filles de l’escena es dóna per
entès. Però el comportament d’elles quan ell hagi mort i les deixi
desemparades evidencia que aquest amor teòric, gens practicat, no
els és vàlid. The Mamzelles tornen al món de la família després
d’haver canviat els rols a F.A.M.Y.L.I.A.,
una mirada molt desintoxicada de les relacions paternofilials. Ara,
esquarteraran aquesta relació i el deixaran d’adorar el pare “fins
a qüestionar-lo, desmitificar-lo, fins i tot, a culpabilitzar-lo”.

La
companyia, que habitualment alterna la música amb el teatre no
interpretarà cap tema propi. Sí que hi ha previst un paisatge
sonor, com ara, una cançó de bressol que les mares de l’ndrangheta
canten als seus fills, explicant com s’han d’educar. Però la peça
tràgica per la situació extrema dels personatges, però còmica per
la seva desesperació, anirà carregada de música de fons amb música
techno dels anys 90 i el repertori “que forma part de la nostra
adolescència”.

Adolescència?
Fa pocs, comenta Mestanza, una noia va suïcidar-se quan va confessar
als seus amics, el dia abans de la de festa de graduació en què
tothom estava convidat, que era filla d’una família de la màfia.
Ningú hi va voler anar. Ella es va adonar que mai es podria
desprendre dels seus gens, de la seva història. Però, per una altra
banda, la situació de la filla amb els seus pares és similar a la
que poden tenir les famílies d’avui, evidencia el muntatge,
“investigant, ens hem adonat que són com nosaltres que hi ha qui
es depila i qui no; o qui li agrada cantar al karaoke, i qui no…”.

L’assaig
de Mafia
els agafa en plenes reformes de la Nau Ivanow. La tarda de la crònica
tocava canvi d’espai. De la segona planta anaven a l’altell
provisional. Després del primer intent, finalment, tornen al seu
refugi dels dies anteriors: Al voltant d’una taula, on representa
que reposa el cos del pare mort, les actrius desgranen les raons de
cada rèplica. És un treball de taula però ja dins de l’escena..
Paula Malia pregunta com projectar la rèplica del principi de la
crònica, la que anuncia que estan en perill, que tot ha estat un
engany de criatures. Bàrbara sentencia, “com quan veus al tiet que
sempre s’emborratxa per Nadal, que està plorant en un enterrament”.

“Todos
hemos visto que han estado subiendo y bajando las escaleras los
últimos meses”.
Corredisses de les The Mamzelles. Mafia
promet un ambient tens en unes situacions (que no es poden avançar)
divertidament truculentes, amb un cert regust al Titus
Andrònic de Shakespeare.
Però, dins d’aquest humor negre, ben endins sabem que aquest “pujar
i baixar escales els últims mesos” ens fa còmplices a tots de
certa corrupció, de certa acció criminal. La màfia surt de la gran
pantalla i esdevé pròxima, que s’olora i es toca, real. Fins i tot
que es degusta…

visita a l’assaig el 21 de
maig