Hallo: l’essència Zimmermann

El públic català ha pogut apreciar la personalitat creativa de Martin Zimmermann en diverses ocasions: primer amb Le cri du caméléon (Cie. Anomalie, espectacle final de carrera de la 7a promoció del Centre National des Arts du Cirque, Mercat de les Flors, 1998), i, ja amb el músic Dimitri de Perrot, Gaff Aff i Öper Öpis (Mercat de les Flors, 2010), Chouf Ouchouf (dirigint la Companyia Acrobàtica de Tànger, Teatre Grec, 2010) i Hans was Heiri (Temporada Alta, Municipal de Girona, 2012). 

A més d’un potent i genuí segell d’autor, els espectacles de Zimmermann & de Perrot mantenen una línia conceptual, estètica i dramatúrgia altament coherent. Des d’una convençuda visió surrealista del món i de la vida, les seves propostes es mouen en un univers que bascula entre l’oníric i el grotesc. Els leits –no necessàriament argumentats– giren sempre al voltant de l’heroica fragilitat de l’individu enfrontat alhora amb ell mateix i amb el seu entorn immediat, simbolitzat per l’escenografia i l’attrezzo (Z&dP confessen que la gènesi dels seus espectacles és sempre l’escenografia). En l’aspecte escènic formal, fusionen a pleret música, circ, dansa, teatre gestual, il·lusionisme i arts visuals. Pel que fa a la dramatúrgia, és sempre més cinètica que narrativa, opera amb una estructura perfectament libèrrima i les posades en escena combinen poesia, humor, ironia i un polsim de crítica social. 

Hallo (2014) s’inscriu en la mateixa línia, però Martin Zimmermann hi acompleix el vell desig de protagonitzar un solo escènic. Tret de la dramatúrgia de Sabine Geistlich, a Hallo tot és de Zimmermann: concepció, escenografia, coreografia, interpretació i direcció. Si a Öper Öpis ell i sis actors i actrius se les havien amb la capriciosa bogeria orgànica d’un escenari basculant, i si a Gaff Aff lluitava contra els elements mentre, al seu costat, de Perrot executava la banda sonora, a Hallo Zimmermann s’enfronta tot sol a l’absurd de l’existència i a les peripècies provocades per un imprevisible microcosmos quotidià que se li rebel·la a cada instant i amb el qual està obligat a relacionar-se. A mig camí entre l’acròbata, el mim i el pallasso excèntric de reaccions silents, Zimmermann continua amb el seu personatge irresistiblement atractiu, virat amb algunes fibres de Chaplin, Keaton, Tati i Thiérrée. Un personatge i una història amb els quals molts espectadors ens sentirem solidaris i còmplices. Més que un “Hola!”, Hallo! potser serà un “Ep, tu!”.