El Festival d’Avinyó és un miracle

Si estimes el teatre regala’t anar-hi, com a mínim, una vegada a
la teva vida. El Festival d’Avinyó és una experiència escènica enorme. Per
molts motius: la bonica ciutat medieval que, a més del conegut pont i el
solemne palau papal, abraça amb la seva muralla un magnífic laberint
d’avingudes, places i carrerons que canvien completament la fisonomia amb
l’arribada de l’esdeveniment. Avinyó queda encartellada amb el gairebé miler i
mig d’espectacles que conformen l’Off, la branca del certamen no programada directament
pel director, sinó confeccionada per totes aquelles companyies que troben un
espai on poder actuar. In i Off
conviuen amablement, tot i que els recels són evidents i procuren
diferenciar-se.

Tornem a l’encartellada. L’acció promocional forma part del
folklore del festival, amb un tret de sortida a partir del qual els grups
demostren el seu enginy per trobar el millor (finalment, simplement algun!)
racó on anunciar-se. És una divertida pugna ambfair play. Com uns dies més
tard, i fins la fi del festival, ho és el repartiment deflyers. El fan els mateixos
actors interpretant fragments del muntatge que presenten o bé explicant amb
entusiasme la seva proposta. Els “festivalers” acostumen a dedicar-los
somrients uns segons i recullen el paperet, si bé ja van carregats de programes
–gratuïts i disponibles a tot arreu; també en app, és clar!– i, possiblement,
tenen planificada l’estada amb untimingperfectament estructurat. Perquè està
clar: cal organitzar-se bé per moure’s dins la jungla d’Avinyó. Només així pots
aprofitar tota l’oferta que et brinda la cita (a més dels espectacles
s’organitzen xerrades, assajos oberts, lectures, visites guiades, exposicions,
projeccions, etc.), destriant entre les propostes que valen més la pena. Les
referències i l’olfacte són essencials.

Un altre motiu: quantitatiu. Els números parlen per si sols. A
l’In (es va celebrar del 6 al 24 de juliol) s’hi poden veure una quarantena de
produccions, mentre que a l’Off (del 7 al 30 de juliol) la xifra augmenta a
1.400. Així com a l’In l’agenda està més repartida i bona part dels espectacles
es relleven en el temps i l’espai, com s’ho fan a l’Off? Doncs amb una flota
d’uns 130 teatres (a vegades són garatges tunejats) on les companyies actuen
sempre a la mateixa hora i comencen a desmuntar tan bon punt han acabat la
representació per deixar pas a la següent. Un ritme frenètic que troba en la
il·lusió per participar al festival i l’oportunitat de donar-se a conèixer a
4.000 professionals –entre els quals programadors que poden contractar-les–
l’empenta per pujar a l’escenari dia rere dia.

L’eslògan “Le plus grand théâtre du monde”, doncs, no sembla
exagerat i, si un no se n’empatxa, és realment el paradís. Teatre a totes
hores, per tot arreu, de tot tipus, de diferents indrets, amb veus pròpies,
d’intercanvi, obert…

L’edició 2016

Enguany l’In ha bufat els 70 i l’Off els
50. Una edició d’aniversari que ha tingut molt present els fundadors
de totes dues realitats: Jean Vilar i André Benedetto, especialment el primer,
al qual els jovials membres de La Piccola Familia han homenatjat amb ‘Le ciel,
la nuit et la pierre glorieuse’, una sèrie còmica de 16 episodis que ha traçat
la història del festival, augurant també com pot ser d’aquí a 70 anys més. Cada
migdia ha fet el ple deixant nombrosos espectadors mirant entre les reixes del
jardí Ceccano.

Com que el Festival d’Avinyó no te l’acabes, per més voluntat que
s’hi posi, la cobertura serà, inevitablement, incompleta. No hi ha manera humana
d’assistir a totes les funcions i activitats paral·leles. Sempre quedarà aquell
espectacle perdut, aquell taller que coincidia, aquell… Però bé, de tot el
que hem pogut veure, situem als top els espectacles de dansa ‘Babel 7.16’ de
Sidi Larbi Cherkaoui i Damien Jalet (Eastman), representat a la majestuosa Cour
d’honneur del Palau dels Papes. Pura emoció. Bellesa i treball en equip per
comprendre la diversitat; i ‘Soft virtuosity, still humid, on the edge’ de
Marie Chouinard. Una meravella. Tota una obra d’art en moviment traçada sobre
una Cour del Lycée Saint-Joseph transformada en llenç. Sens dubte, un dels
punts forts de l’In són els espais d’actuació: idonis, especials i integrats al
muntatge. Els realcen.

‘Espaece’ d’Aurelien Bory (111) ens va deixar bocabadats. Vam
gaudir de la llibertat d’explorar i transformar l’espai aprofitant tota la
capacitat de l’Opéra Grand Avignon. ‘La dictadura de lo cool’ de Marco Layera
(La Re-Sentida) és reivindicació, riure’s de tot amb humor negre per provocar la
reacció. Encaixaria al Teatre Lliure! Sabíem que Angelica Liddell no ens
deixaria indiferents, però no ens esperàvem el que vam viure al Cloître des
Carmes. Turmentada per la naturalesa del mal, a ‘¿Qué haré yo con esta espada?’
va muntar una estampa de nuus, pops, atrocitats… per alliberar-se’n i
protestar. Tot i que alguns espectadors van marxar abans d’hora probablement
per considerar-ho excessiu, el públic va recompensar el seu lliurament fins ben
bé les 3 de la matinada, esperant pacientment als entreactes –també el de 30
minuts de canvi d’escenografia a les 2 a.m., pel qual es va haver d’abandonar
el recinte– i, els més afortunats, embolcallats en mantes per combatre la
fredor de la nit. Ens va caldre tot l’endemà per pair la seva espasa i encara ens
ronda quan baixem la guàrdia. ‘Rumeur et petits jours’ de Raoul Collectif és
tota una altra història. Un muntatge dinàmic, còmplice, divertit i intel·ligent
que parodia els erudits i fa contínuament l’ullet als francesos.

Tots aquests espectacles conformaven l’In que, en general, va
respondre a les expectatives, però també trobem tops dins l’Off amb, sobretot:
‘PompierS’ de Serge Barbuscia, l’ànima del Théâtre du Balcon. Una obra brillant
per la temàtica (la culpabilitat o no davant l’abús a una jove deficient que
consent mantenir relacions sexuals), el guió i la interpretació. Un imperdible
que tant de bo es tradueixi i arribi a casa nostra.

Sobresurt també l’alta presència d’espectacles per a tots els
públics, tant dins l’In (proporcionalment menor) com dins l’Off; i dins
d’aquest, amb l’especificitat del Festival Théâtr’enfants (34a edició) a la
Maison Monclar, situada fora dels murs d’Avinyó. De tots ells, ens quedem amb
‘Sourde Oreille’ de C’koi ce Cirk, titelles deliciosos per desplegar un preciós
conte sobre la inclusió i l’instint de superació.

Ens enduem un munt de treballs a la retina, també de factoria
catalana com ‘Esquerdes’ d’Hotel iocandi i ‘Els amics de Crusó’ de Toc de Fusta
que, juntament amb Théâtre du Mouvement, Jordi Purtí i l’Orquestra de Cambra de
l’Empordà, Sol Picó i Cie La Traverse, van participar a l’Off aixoplugats sota
el 5è “Avignon à la Catalane” organitzat per l’Institut Ramon Llull.

Tenim molts més motius per avalar la immensa experiència que és el
Festival d’Avinyó, un dels certàmens internacionals més rellevants de l’escena
contemporània. Perquè, com va dir la crítica del Figaro (o “periodista que va
sovint al teatre”, com prefereix anomenar-se), Armelle Héliot: “Hi ha coses que
només veureu a Avinyó. Podreu anar a París, però no serà mai el mateix. És un
món al·lucinant. Que d’una hora i mitja a una hora i mitja puguis passar d’un
autor contemporani a un altre de clàssic, que només es parli de teatre… És
com un miracle.”