Crònica tercer dia

L’any 1978, l’actor Pavel Landovski i Vaclav Havel es van tancar en un pis de Praga i van interpretar L’Audiència. El futur president interpretava el seu alter ego, Ferdinand Vanek, un escriptor perseguit (cal recordar que el teatre de Havel estava prohibit des de 1968) que es veu obligat a treballar en una fàbrica de cervesa per guanyar-se la vida. La història, com sabem tots, denuncia l’absurditat del totalitarisme i està basada en una experiència real de Havel. 

Durant anys, la gravació clandestina de l’obra,-editada per dissidents exiliats a Suècia-, va circular d’amagades per Txecoslovàquia i molts ciutadans es van aprendre els diàlegs de memòria. De fet, la frase “Però no es posi trist, home” encara és patrimoni nacional a la República Txeca. La llegendària interpretació de Landovski,-que va beure fins a 9 pintes de cervesa-, ha inspirat la companyia de teatre físic Spitfire Company a crear Antiwords. Un espectacle on les dues actrius, Tereza Havlíčková i Jindřiška Křivánková, beuen 17 litres de cervesa entre les dues fins arribar al límit del seu cos. 

Dia 3. Això ja s’acaba. Arribem a la Sala Hiroshima poc abans de les deu de la nit i, en un atac d’imprudència, faig cas a la Cristina i m’assec a la fossa. “Te lo pasarás mejor” m’adverteix. I, ja us avanço, que tenia raó. Passem, però, a l’espectacle:  Spitfire ha pràcticament reduït l’obra de Havel a l’anècdota dels litres de cervesa ingerits en directe. Tot i conservar algunes línies de diàleg, no arribem a veure l’intel·lectual i el proletari, ni la ferotgia amb la que Havel criticava el que s’atrinxera cínicament darrere dels seus principis per dissimular la covardia. Només com el baf de la cervesa els agermana. 

Tot i així, estem davant d’una adaptació interessant, més centrada en la gestualitat del cos (és al·lucinant el que arriben a expressar i caracteritzar el personatge tot i les màscares) i la repetició de moviment. I, de retruc, en només cinquanta minuts ens permet observar la degradació del cos a l’ingerir una cervesa rere l’altre. La pregunta, però, continua a l’aire: què aporta a la interpretació? La fa més orgànica o artificial? I què en pensaria Stanislavski? 

Dissabte. 16h. Un grup de sis persones espera qui sap què davant un portal del Poble Sec. Venim a veure Air Condition, de Carme Torrent i Iñaki Álvarez. Una sèrie d’accions i situacions amb l’aire de protagonista. Ja hi som tots i el taxista ens acompanya a un pàrquing. Obre el cotxe, ens explica que ens posarà un cd i que, de mentres, podem caminar, seure, el que vulguem. La gravació gira al voltant de la utilitat dels sensors en les smart cities i dura aproximadament uns deu minuts. Passat aquest temps, el taxista ens serveix unes begudes i ens posem a parlar: que si s’ha reduït la màfia dels taxistes, que si cada estiu arriba a Barcelona una quantitat ingent de creueristes, dels ingredients del pisco…

I ara em preguntareu: això és tot? I us hauré de respondre que sí. Que nosaltres també n’esperàvem més, que com a mínim en altres ocasions els espectadors (o còmplices) havien pujat al taxi, havien fet un tast de vins o parlat amb un flequer sobre la fermentació del pa. Tot relacionat amb l’aire, és clar. És evident que l’objectiu de l’acció era viure una experiència, el problema és que darrere de tot això i més enllà del fil conductor, no hi ha gaire res. La idea és interessant, sí, però sense discurs no arribem enlloc. 

En fi, com deia el conill més famós de la tele, “That’s all folks!”. Ens veiem al proper Sâlmon.