Crònica del primer dia

Del 19 al 22 de novembre, Girona esdevé un macroaparador de
l’escena més actual en què creadors, programadors i públic en general tenen una
cita que per a molts  és obligada i que,
alhora, esdevé un índex prou representatiu de la bona, o passable, salut de
l’escena contemporània

Aixoplugats sota el paraigües de la Setmana de Creació
Contemporània, una desena d’espectacles conformen un dels cicles més
arriscats –però també més estimulants– del Temporada Alta d’enguany amb l’objectiu
d’impulsar la creació artística, donar-li visibilitat, contribuir a la seva projecció
nacional i internacional i oferir un punt de trobada i d’intercanvi d’idees
entre tots els agents implicats.

Una cita que esdevé igualment interessant per a espectadors
curiosos i desitjosos de saber què es cuina als fogons de les arts escèniques
més actuals. I què s’hi cou? Doncs… ganes de fugir de tot el que soni a
convencional, de somoure o transgredir els límits que defineixen les diverses
arts, de trobar noves vies d’expressió… però també la necessitat
d’interrogar-se a través de diferents llenguatges i registres sobre allò que
els preocupa.

El Teatre de Salt, El Canal, La Planeta, La Mercè, El Casino
o La Copa acullen així una sèrie de propostes que –partint de la singularitat i
idiosincràsia de cada grup– comparteixen unes característiques comunes, com ara
el fet de ser petites companyies que presenten espectacles de petit format
sovint adaptables a diferents espais; l’acurada expressivitat del gest i el
moviment; la multidisciplinarietat, ja que solen combinar música, text, dansa,
circ i objectes; la inconcreció espaciotemporal, o el fet de situar l’individu
com a centre de la seva reflexió.

I aquesta voluntat, més o menys explícita, de reflexionar
sobre l’home i la seva identitat és, precisament, el fil que uniria tres de les
propostes del divendres: La banda de la
fi del món (Los Corderos); El cinquè
hivern (Malpelo) i Indomador
(Animal Religion). Un individu que, a més, en tots tres casos, s’associa o
identifica amb algun tipus d’animal: el mico incapaç d’entendre l’elaborada
Teoria de la improbabilitat i la necessitat ineludible de reevolucionar que el
petit ramat de Los Corderos, vingut de no se sap on, vol fer-nos comprendre
abans de tornar a l’espai sideral i de deixar-nos per inútils; l’increïble
l’home-animal, sigui porc, gall, poltre o vaca, que ens presenta Quim Girón en
el seu enginyós, divertit i acrobàtic circ de menjador; o el cavall que esdevé
el referent metafòric amb què mesurar l’edat i que Pep Ramis (Malpelo) balla en
un bell solo.

L’animalitat de l’ésser humà, en definitiva, suggerida o
clarament exposada a través d’una acurada expressió corporal i puntualment acompanyada de la
veu o la paraula, que hi apareixen en una progressió descendent que va del crit
(Los Corderos) a gairebé el mutisme (Animal Religion), passant per la veu
xiuxiuejant que bressola les evolucions i coreografies de Malpelo; dels aires surrealistes
plens d’humor i d’ironia que bufen amb força en els dos primers i, finalment,
de la inquietant poètica en blanc i negre del duet de ballarins que codirigeixen el centre de creació L’animal a l’esquena, de Celrà.