Postfunció de Terra baixa

Era un divendres vespre gris i amb ganes de ploure, l’últim paràgraf d’una setmana molt llarga i densa. Després del volum de feina gairebé inabastable que havia carregat sobre l’esquena durant masses hores només desitjava estirar-me al sofà i tancar els ulls.

Però m’esperava una invitació al col·loqui de Terra baixa, obra que havia vist feia just una setmana, i sense acabar d’entendre massa bé d’on treia les forces, vaig agafar el metro per trobar-me amb en Lluís Homar.

Tot i ser prop d’un centenar de persones al teatre, la manera d’explicar tan propera, de tu a tu, tan del Pau Miró com del Lluís Homar va crear un ambient íntim i únic pel qual va ser molt fàcil iniciar una reflexió de l’obra de Guimerà.

Mentre observava en Lluís explicant perquè ell necessitava aquella representació, lluny de ser un mer caprici, no podia evitar que em brillessin els ulls, no podia contenir la gran admiració que sentia per aquell home que des de la humilitat explicava amb emoció l’estima que tenia a en Manelic i a tots els personatges de l’obra, ja que feia 40 anys del primer cop que va pujar a l’escenari a donar cos i veu a un Manelic de només 17 anys.

Ell que havia viscut sempre de la mà de Terra baixa, sentia que formava part d’ella, que podia empatitzar amb tots els personatges, i d’alguna manera entendre la complexitat del món de cada un i representar en forma de monòleg que terra baixa pot existir a través d’ell i que alhora terra baixa és una mica Lluís, i és una mica tots

Perquè tal com va dir, terra baixa és una obra del segle XIX, però tracta d’una història que simbolitza l’amor, la llibertat, la lluita i la divisió entre classes (terra alta i terra baixa). Tòpics que són encara presents al segle XXI i que segueixen atraient el públic per molts anys que passin.

Tot i així, és molt visible el canvi d’estil en la teatralitat de l’obra. De manera que van voler passar a una teatralitat més moderna, més innovadora. I és així com, per una banda, Lluís Homar ha deixat de ser actor per ser una obra en sí; i també, per altra banda, s’ha reduït el text per cenyir-se a la part fonamental de la història.

I ha estat justament la simplicitat, la tria i purificació de l’obra fins a quedar-se amb l’essència, la cerca per polir i sostreure recarregaments que ha donat peu a un protagonisme més elevat del text i ha fet florir el llenguatge, ric i preciós, que un dia Àngel Guimerà va escriure, i que alhora també va permetre un Lluís Homar, sobre l’escenari, sense cap màscara, representar de forma magistral aquest gran clàssic i alhora no deixar de banda tampoc la seva essència, la seva veu i els seus gestos característics. Barrejant les emocions dels personatges amb les seves pròpies. Fusionant els sentiments de la Marta cap al Manelic amb l’estima del Lluís també cap a aquest.

I després d’aquesta gran obra, contemporània, innovadora i alhora basada en un clàssic, el Lluís ens va explicar que tenia ganes de teatre popular, de representar els pastorets, i jo no vaig poder evitar pensar quan de temps hauria d’esperar per tornar a veure’l damunt de l’escenari. Ja sigui fent de Manelic, de pastoret, d’ell mateix o una mica de cada.

Anna Molinet