Re-make, re-model

Em ve al cap un tema de Roxy Music collita del 76: Re-make, re-model. Vivim
temps de liquidació cultural amb poc marge per anar més enllà de la conjuntura;
a manca d’idees originals, els autors recorren als clàssics: en alguns casos la
re-lectura és del tot necessària per motivar al públic; en d’altres, una
grollera apropiació del text –en diuen “transgressora”– al servei de l’eslògan
polític del moment. La beateria tecnològica també fa de les seves: recordeu
aquell Rei Lear amb serres mecàniques?
Com el director pensa que tot li és permès, l’adaptació és la coartada perfecta
per esdevenir Jack l’Esbudellador. Re-fer, re-modelar cantava Bryan Ferry. Els
nostres dramaturgs “re-modelen” tant, que acaben “creient-se” Shakespeare. Hi ha
honroses excepcions, com les destil·lacions txekhovianes de Veronese. També
L’enemic del poble que interpreta Pere Arquillué o l’Stockman de les Antonietes
són dignes revisions d’Ibsen.
El Temporada Alta ofereix dues mostres del Re-make, re-model. Brett Bailey
presenta un Macbeth senyor de les guerres tribals al Congo. Pot ser una bona
re-lectura. Shakespeare, barrejat amb Verdi al cor de les tenebres… Per què no?
El provocador Romeo Castellucci esquartera Juli Cèsar: si vau veure la seva
dantesca Comèdia sabreu a què atenir-vos… Per a no pecar d’aixafaguitarres,
direm que la Terra baixa, amb Lluís Homar fent alhora de Manelic i de Llop és un
encert: treball actoral cent per cent. Chapeau.
Enfront del recurs als clàssics, Temporada Alta celebra la quarta edició de la
Setmana de Dramatúrgia: vuit autors salten al ring amb textos escrits en dos
mesos. La llum del Gran Price. Sona la campana i cada paraula és un “crochet”
creatiu que revifa idees eternes. La millor versió del Re-make Re-model. Perquè,
com deia la cançó: “Tots sabem que la propera vegada és la millor / Però si no
hagués propera vegada… ¿a on aniríem?”