L’aparador de la producció de casa

La gran habilitat de Temporada
Alta ha estat des de sempre comptar amb diverses potes per atreure un perfil
d’espectadors heterogeni: teatre internacional amb patums fidels al projecte,
sòlida connexió iberoamericana, importació dels èxits populars de la cartellera
barcelonina i atenció irreductible a la creació autòctona. A més del rastreig
permanent d’allò que s’està coent al teatre català consolidat i emergent,
compta amb dos instruments propis per fomentar l’escena pròpia: el Premi Quim
Masó (ja a l’octava edició), i el Torneig de Dramatúrgia Catalana (a punt de
celebrar la quarta edició) convertit en una factoria de comèdies que després
triomfen al circuit comercial. Moviments centrípets i centrífugs simultanis que
converteixen Girona en un nucli receptor i emissor d’un ampli espectre del
teatre català.

Un cartell variat en el qual
es poden veure tant l’aplaudit Cels,
el text de Mouawad dirigit per Oriol Broggi, i La partida muntada per Julio Manrique, com l’aventura iniciada per
Alícia Gorina en pujar al seu pare Àlex a l’escenari perquè desbudelli amb mans
d’expert la pel·lícula Peeping Tom de
Michael Powell. Es confia en Parking Shakespeare perquè traslladi el seu
estiuenc Molt soroll per res a les
casernes d’hivern i també amb Los
esqueitors, la darrera “gamberrada escènica” de Nao Albet i Marcel Borràs,
la parella que concep el teatre com un capítol de la Taronja Mecànica. Es dóna suport a la continuïtat d’un projecte
singular com Llibert de Gemma Brió i
a la novetat de La supervivència de les
lluernes de Laminimal Teatre Sistèmic. Es fa l’ullet a l’esperit del
Paral·lel d’Esperança Dinamita de Le
Croupier i a l’heterodòxia de transformar un intocable com Terra Baixa en un monòleg per a Lluís Homar. No cal dir que hi ha
lloc per al darrer Quim Masó (Bluf de La Calòrica) i per a
l’eclecticisme de El conde de Torrefiel.
Tot –i més– és
teatre català i té la seva plaça principal a Girona.